Ramon Tremosa
Torre de Guaita
Aquest diumenge s’ha celebrat a Catalunya la segona onada de referèndums sobiranistes a 80 municipis catalans. Per bé que la participació ha estat del 22%, amb un descens de sis punts en relació a les consultes del passat 13 de desembre, cal sumar els 60.000 vots favorables d’ahir als 193.000 obtinguts llavors, una xifra gens menyspreable si es valora la manca de complicitat dels poders públics espanyols i catalans i dels grans mitjans de comunicació a l’hora de difondre la consulta de diumenge. Ahir vaig acompanyar a votar la meva família de Molins de Rei i vaig dir als mitjans de comunicació que el centralisme asfixiant que practiquen des de Madrid els alts funcionaris de l’Estat, amb total complicitat de PSOE, PSC i PP, donen a un nombre de catalans cada vegada més gran incentius creixents per a separar-se: en la mesura en què l’Estat espanyol es resisteix en ple segle XXI a europeïtzar-se (tant en descentralització política com en pràctica econòmica: reformes de mercats i transposicions de directives amb esperit europeu…), la supervivència de l’economia catalana passa de manera creixent per aconseguir quotes de sobirania. En aquest sentit, unes declaracions meves d’ahir (“la independència és la teulada que corona l’edifici: el primer pis de la casa és la gestió de les infraestructures, el segon pis és el concert econòmic i el tercer pis són les seleccions esportives”) van generar a l’Avui.cat alguns comentaris que voldria respondre, al voltant de si primer és la independència o bé si aquest procés es pot obtenir de la manera gradual tot just ara comentada, i que vaig desenvolupar ara fa un any en el meu llibre “El sobiranisme necessari” (entrevista de Miquel Macià, Editorial Malhivern, 2009).
Durant la darrera pre-campanya electoral recordo el míting que vaig fer a Vilanova i la Geltrú. En una sala plena de gom a gom un regidor em pregunta explícitament per la independència. Li contesto que avaluem els resultats d’organitzar, de cara a l’onze de setembre, una manifestació a Barcelona, Girona o Reus per aquesta molt noble causa. La llunyania en el temps de l’objectiu a aconseguir, vaig dir, juga en contra de mobilitzar molta gent en aquesta manifestació, així com també la dificultat d’abatre d’un sol cop el potent i modernitzat centralisme d’Estat espanyol, clarament reforçat en democràcia per PSOE, PSC i PP.
A Vilanova i la Geltrú vaig oferir una contrapoposta, que veig que encara cap partit polític catalanista no ha intentat: vaig proposar de fer a Barcelona, Girona i Reus l’onze de setembre una manifestació per la independència… del seu aeroport!! En aquest cas, proposava una pancarta amb l’eslògan “per la independència de l’aeroport” i amb el subtítol següent: “Conseller Nadal, volem l’aeroport a 60 dies”. I és que al novembre de cada any passen pel Congrés dels diputats de Madrid els Pressupostos Generals de l’Estat, que necessiten del vot dels 47 diputats catalans per a ser aprovat. A Vilanova i la Geltrú vaig argumentar que la concreció de l’objectiu a aconseguir, així com la immediatesa del termini fixat, jugarien clarament a favor d’una mobilització molt més àmplia i transversal, així com elevaria els costos del PSC en el seu habitual doble joc polític (dir que Sí al Parlament català i després dir que No, amb PSOE i PP, al Parlament espanyol).
Aquest és el dret a decidir de CiU que comparteixo plenament, en tant que estratègia realista i gradual de guanyar àmbits creixents de llibertat i d’oportunitats econòmiques per als catalans. No és difícil d’imaginar una manifestació com la proposada en alguna de les ciutats esmentades amb una gran complicitat: des de la Nebrera fins a en Carretero, passant per patronals, sindicats, cambres de comerç… qui no secundaria una manifestació per aconseguir la gestió d’uns aeroports que multiplicaria les oportunitats de negoci i el benestar de tots els catalans? Tal com demostren les enquestes de La Vanguardia, fins a un 85% dels catalans estan a favor de què els aeroports catalans siguin gestionats des del propi territori. Per què, doncs, no posem aquest 85% de catalans darrera d’una pancarta, tot pressionant la nostra classe política al Congrés dels diputats? Vista la força del centralisme espanyol, i vista la potència i el sectarisme del seu aliat PSC a Catalunya en controlar tot el poder públic que controla, crec que aquesta és la via que pot donar més resultats tangibles a mitjà termini, resultats tangibles que són tan necessaris en tota noble causa per a mantenir la moral de la tropa.
Ahir dilluns vaig parlar amb una colla d’amics que han treballat en les consultes. N’extrec que la participació ha estat més alta en aquells municipis on s’ha treballat de manera més unitària i menys sectària. Tot un avís de cara a la tercera onada a celebrar el 25 d’abril, on en algunes grans capitals (com ara Lleida) s’albira un gran fracàs de participació si petites faccions radicalitzades s’entesten en excloure i en marginar els partits polítics amb representació parlamentària, especialment a CiU. Ahir diumenge precisament hi ha hagut abstenció de gent que, en altres circumstàncies, haurien anat a votar favorablement a la consulta. Ja vaig comentar el passat desembre els exemples de Vic i de Ripoll: mentre a la primera ciutat es va superar el 43% de participació (10 punts més alta si considerem el cens oficial), gràcies a una sàvia i plural organització sota el lideratge clar d’Alfons López Tena, a Ripoll la gent d’ERC va marginar la gent de CiU perquè no eren prou purs en el seu sobiranisme i així va anar el resultat: un magre 19% de participació a la capital del Ripollès.
La creixent integració econòmica comportarà més desintegració política, ens diu la teoria econòmica. Ara falta veure si els catalans som capaços de fer valer la definició de nació del segle XXI: una nació és una “comunitat d’interessos” (definició que no invalida altres definicions del segle XX, que per a mi segueixen sent igualment vàlides: nació en tant que “cadena de generacions” i “suma de fidelitats”). Parlem la llengua que parlem, tinguem els sentiments de pertinença que tinguem, els que vivim en aquest territori anomenat Catalunya tindrem incentius racionals creixents a separar-nos d’un Estat espanyol fortament centralista i que es resisteix a europeïtzar-se. I és que Europa vol dir democràcia i lliure mercat i això xoca amb l’autoritarisme secular castellà i amb l’habitual “captura dels reguladors públics” tant típic de les grans empreses madrilenyes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
PD: En cercar-te a la xarxa he trobat el teu bloc i aquest escrit que hi has penjat fa unes poques hores, i que respon exactament al tema que et comento. La justificació del gradualisme és bona, però no la compro per falta de temps. La pressa no ajuda a res de bo, d’acord, però no és pressa el que tenim, és urgència. Ens urgeix sortir d’aquí. Econòmicament què t’he de venir a explicar. Ara, com a petit empresari, me n’adono de manera feridora.
Al meu poble la consulta va ser bastant transversal (el 13-D) hi participava gent de CiU i ERC, la participació va ser força acceptable, però va haver-hi molts recels per ambdues bandes.
Gent de CiU va criticar la participació a la comissió de companys seus (i a l’inrevés), desenganyem-nos a la Catalunya “catalana”, encara hi ha molts sectors de gent que prioritzen la gestió del poder, que al cap i a la fi són engrunes, que una visió nacional.
És allò que en diuen “volem manar” i ho utilitzen com a prioritat.
Sobre la visió que tens d’una sobirania, per “etapes” hi podria estar d’acord tothom, però Espanya diu NO a tot, aeroports, finançament, seleccions, vegueries etc, diu NO NO NO i NO i ho té fàcil perquè aquí prioritzem “manar” al preu que sigui, com sigui i de la manera que sigui.
La setmana passada Duran i Lleida ens en va donar una mostra, no cal criminalitzar el PSC, ja tenen en Duran que vol salvar Espanya.
Espero que “pengis” aquest comentari.
De fa uns anys que llegeixo i gaudeixo dels teus articles a l’avui, el temps i ultimament al teu bloc. Sempre he estat molt d’acord amb el que has escrit, a excepció d’avui.
No puc estar d’acord en que defineixis nació com a “comunitat d’interessos”, “cadena de generacions” o “suma de fidelitats”. Si Catalunya és una nació és per la seva llengua, la seva cultura i la seva historia. Poder altres definicions puguin servir per aconseguir més suport per al catalanisme de persones que viuen a Catalunya peró no tenen la cultura catalana com a propia, peró no parlar clar respecte al que és més bàsic significa perdre abans de comencar.
Me’n alegro que una persona amb les teves idees estigui a l’europarlament, tant de bó tinguessim més polítics com tu.
caldrà veure és fins a quin punt podem desenvolupar aquest ordre de
prioritats que menciones i que, cal dir-ho, és un exercici de sentit comú. La gestió
d’algunes infraestructures, l’administració correcta dels fons obtinguts
amb l’ampliació del finançament si és que en resta res després
d’eixugar els deutes, i les seleccions esportives, que per bé que poden
semblar elements marginals no deixen d’ésser importants punts de
referència socials i d’identificació nacional, han d’ésser
contribucions importants al camí sobiranista. Ara bé, caldria no
eliminar l’atzarosa possibilitat que ens trobem a una posició a la que
el recolzament civil sigui prou fort i pressionant com per que calgui
una empenta sobiranista que, d’alguna forma, munti una estructura
independent que s’hagi de reforçar sobre la marxa.
Està molt bé manifestar-se seguint criteris objectius i practicar una progressió determinada per bé que sigui lenta però compte, que això no deixa de fer-li el joc al govern central, que sap que mentre a Catalunya la pressió sigui de baixa intensitat, per bé que sigui constant, podrà continuar practicant un joc de guanys minsos a canvi de recolzaments que, encara que siguin puntuals, poden representar avantatges importants per a ells. Vull dir que, amb l’aeroport, ens hi podem estar dècades obtenint petits guanys fins a obtenir la gestió completa, però també ens podem trobar amb un decretazo que anul-li tot l’arrabassat fins el moment. Només cal un govern espanyol prou fort i radicalitzat, i això no és pas tan difícil que succeeixi.
Prendre decisions valentes i compromeses (no és que la via lenta no ho sigui, però és d’una intensitat molt baixa) pot resultar primer en un apropament de la societat, que veu com els polítics es comprometen i comprometen els seus resultats electorals per tal d’abastar un canvi significatiu, i segon en la generació d’una pressió prou forta com per que els objectius progressius plantejats per la via lenta siguin assolits de forma més ràpida, completa i fins i tot segura.
De totes formes, i com plantejava abans, l’opció independentista s’està mostrant com a molt representativa, fins el punt que potser quan acabin aquestes rondes de consultes el 25A, i tenint en compte el nul suport mediàtic, la precarietat de les campanyes i les dificultats tant estructurals com d’entesa i organització, l’opció política majoritària al país serà la independentista, pura i senzillament (òbviament els indiferents no hi compten doncs tant pot ésser que votin en contra arribat el cas com que votin a favor per efecte gregari). Més enllà d’escollir partit polític, es planteja llavors l’opció frontista com a mostra de solidaritat dels partits polítics cap a la societat catalana, de cerca d’autèntica representativitat (doncs l’opció compromesa és la que necessita ser representada, i no pas la indiferent com he apuntat abans), la formació d’un govern de concentració o d’unitat nacional (digues-li com vulguis) i la proclamació d’una opció que plantegi determinantment la relació amb l’estat espanyol, que forçosament haurà de passar per un grau d’autonomia política, judicial i econòmica molt més enllà de l’assolit fins ara (arribant com a mínim a la federalització/confederalització), incloent la gestió completa d’impostos i infraestructures.
Gràcies pels teus comentaris, Ramon.