Al darrera la nevera

L’Arts Santa Mònica de Barcelona dedica fins al proper tres d’abril una recomanable exposició dedicada a Joan Salvat Papasseit. El més interessant de la mostra, titulada Salvat-Papasseit Poetavantguardistacatalà, és que ens descobreix la faceta menys divulgada de l’autor, a qui massa sovint s’ha assimilat únicament a la seva obra més ‘tova’, aquell ‘Poema de la rosa als llavis’ que ens ensenyaven durant el Batxillerat. Podria semblar que Salvat només feia poemes d’amor, com els que va musicar Serrat en aquell vinil, Res no es mesquí (Edigsa, 1977), que sempre fa bo de recuperar. Però n’hi havia un altre: l’agitador, el llibertari, el socialista, l’independentista, el radical que escopia a la closca pelada dels cretins. [Més]
La mostra repassa la trajectòria de Papasseit en tres espais físics diferenciats: l’Ateneu, que representa els anys de formació intel·lectual, política i poètica, on descobrim els primers temptejos en la literatura d’agitació i els referents nacionals i internacionals; la galeria, un àmbit de relació amb el món de l’art i els artistes a través de les Galeries Laietanes on treballà i entrà en contacte amb l’avantguarda europea; i el sanatori, una darrera etapa vital relacionada amb el temps de convalescència i reclusió física i estètica.
Resulten especialment captivadores les aportacions-manifest que va realitzar Papasseit a la capçalera Un enemic del poble, on hi publicà, per exemple, la vintena de punts que conformen l’ideari Sóc jo qui parlo als joves, i que molt encertadament es reprodueix a l’expo de l’Arts Santa Mònica: “Sigueu, almenys, cada u de vosaltres, una cuca de llum”. “Només són Poetes aquells qui canten en la lluita i blasmen en llurs cançons”. “Aquell qui de vosaltres, i per la Llibertat, no hagi posat cualque vegada sa llibertat en perill, aquell no és jove; aquell qui per la Vida no s’apresti a morir, aquell tampoc no és jove. Ni ésser lliure ni viure, no és donat a tothom”. O altres textos que va escriure, per exemple, a la revista Sabadell Federal (un cau de rojos, òbviament): “En una o altra forma, un país tributari és un país esclau; la llibertat d’un poble no està en que l’amo sigui natural o “estranger”, sinó en que no hi hagi amo”. Era l’any 1916.
Sorprèn que de Papasseit, que és un poeta de lectura obligatòria als nostres instituts, n’haguem obviat d’una forma tant flagrant aquesta faceta conestatària. En aquest país hi ha dues estratègies diferents per fer trajos a mida amb això de la memòria històrica: o directament no surts a la fotografia o, si no poden evitar-ho perquè la teva aportació ha estat tan gran que faria lleig, en mostren només la cara bonica i afable. Per sort, mostres com la de l’Arts Santa Mònica posen alguns punts sobre algunes ís. Es tracta d’anar “fent coses”, que deia Salvat: “Fem coses. Aquells que no fan res, mai no els tinguem en compte si no és per dir-los això: Feu coses o calleu”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!