Al darrera la nevera

Una nevera de Jordi Martí *

A la Terra hi ha massa puristes. De marcians, en canvi, no n’hi ha gaires. Però són imprescindibles. Són els que es fan grans, tomben parets i obren camins imprevisibles. A vegades s’equivoquen i a vegades l’encerten. Camarón i Paco de Lucía van inventar-se un pal nou, la canastera, que després no va ser gaire seguit. A Piazzolla el van amenaçar amb una pistola per pervertir les essències del tango, a Bob Dylan li van cridar judes per endollar la guitarra i a Morente el va cremar la Santa Ortodòxia quan va gravar l’Omega (El Europeo, 1996). Al nostre país petit, Miquel Gil va passejar la maqueta d’Orgànic amunt i avall davant la indiferència general. Vist amb la perspectiva dels anys, l’àlbum Orgànic (Sonifolk, 2001) s’ha convertit en el sostre del folk català. [Més]

Ara el cantaor de Catarroja prepara disc nou i, si els déus financers
ho permeten, encartarà un avançament de quatre cançons amb el Sons de
març-abril. No cal dir que n’estem molt contents. El nou repertori
s’obre presentant en societat un nou estil, les marcianes. Si la rumba
catalana va néixer al carrer, filla de Cuba i d’un gitanet, les
marcianes han nascut a casa de Miquel Gil, creuant dos gèneres
promiscus: el melismat cant per la de l’u amb el ritme marcat del tango.

No sabem quina fortuna espera en el futur aquest nou estil. Però
estem segurs que la nostra tradició musical té molta sort de tenir un
artista com Miquel Gil. Ja ho sabeu, si pel carrer algú us diu que les
marcianes no són tradicionals, el que heu de respondre és això: “la
tradició autèntica és la que s’inventa cada dia”. A la Terra fan falta
més marcians.

* Jordi Martí és director de redacció de la revista SONS DE LA MEDITERRÀNIA

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!