Al darrera la nevera

Una nevera de Martí Farré *

Per a què serveix un blog? Possiblement, la resposta més senzilla seria que per expressar en forma de diari un conjunt de reflexions, cabòries, gustos, disgustos, reivindicacions, experiències, opinions i un llarg etcètera de categories amb la quals la cibernètica posa a l’abast de qualsevol l’oportunitat de donar-se a conèixer. En realitat, i observant la situació en que es troba el periodisme cultural, un enginy d’aquestes característiques obre també la possibilitat de fer premsa cultural de trinxera, contra la progressiva erradicació de les seccions de cultura als mitjans generalistes, o d’escriure al marge dels interessos mercantilistes en que sovint s’hi veuen abocats els mitjans especialitzats, o de parlar a banda del que convé o deixa de convenir. Pot, fins i tot, esdevenir un mitjà de referència sobre el què succeeix a les escenes soterrades i subterrànies de la ciutat comtal, i inclús incitar a la programació d’esdeveniments com la sessió “Sin anestesia”, el proper diumenge a l’Heliogàbal. [Més]

Overlook Hotel és el nom del blog que complimenta l’amic Jack Torrance, un reputat periodista musical que prefereix definir-se com a escriptor. Les entrades d’aquest espai virtual amb nom cinematogràfic ofereixen sovint cròniques de concerts de música improvisada a Barcelona. Torrance, segurament l’únic “mitjà acreditat”, il·lustra el seu text amb un fragment en vídeo de bona qualitat, un fet que constitueix una gran troballa per als internàutes interessats en veure, per exemple, una actuació en viu de Clayton Thomas & Tom Chant, IED 8, Mark Charig o Sax.Org, artistes que òbviament no surten mai a la petita pantalla d’una caixa cada cop més tonta.

El blocaire documenta a la seva manera l’activitat dels artistes perifèrics, ens incita a recordar fites oblidades del gènere o a fixar-nos en aspectes tant surrealistes com el Gong de Montserrat. I, entre cabòria i cabòria, Torrance troba espai per inventar-se sèries com Most Infamous Saxophone Players (MISP), en la qual, durant diferents setmanes, es va dedicar a publicar de forma periòdica un seguit de fitxes d’Albert Cirera, Tom Chant, El Pricto, Ferran Besalduch, Pep “Pepino” Pascual, Liba Villavecchia, Lluís Vallès i Xavier Díaz Herrera, acompanyades d’un vídeo amb un solo enregistrat per a l’ocasió. Gràcies a la col·lecció torrenciana, l’aficionat va poder conèixer de primera mà un conjunt de bufadors de procedències força diverses però amb un tret en comú: el gust per l’equilibrisme sonor, al marge de cotilles i etiquetes; el plaer d’experimentar sense embuts, amb imaginació i saviesa.

MISP, una iniciativa insòlita en el món del periodisme musical, uneix a artistes com el juganer Pepino Pascual —membre insigne de la comandita de Pascal Comelade— amb Agustí Martínez, l’únic jazzman català, conjuntament amb Tete Montoliu, que figura en a la prestigiosa llista de la Federation of American Musicians dels 2.500 millors discos de la història del jazz. D’altres, com el Pricto, pertanyen al conjunt zappià Filfthy Habits Ensemble. N’hi ha també que participen al grup IED 8 —Tom Chant, Albert Cirera— i algun que fins i tot els lectors de l’Enderrock podran reconèixer com a membre d’Angelina i els Moderns —Albert Cirera—.

La tasca del blocaire Torrance va esperonar a músics com Ferran Besalduch i Agustí Martínez a proposar una sessió que reunís als infames dels metalls. Un sopar i una conversa amb Roger Fortea i Hara Kraan, els membres de la colla Usted Es Un Colectivo que programen el molt recomanable cicle “Músiques Disperses”, va servir per posar en marxa l’espectacle que reunirà als 9 protagonistes de la secció MISP i a Alfonso Muñoz, baríton que obrirà la següent tongada dels bufadors infames.

Per a què més pot servir un blog? Doncs per a materialitzar iniciatives com “Sin anestesia”. Entre d’altres coses.

* Marti Farré és periodista i redactor de la revista Jaç.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!