Al darrera la nevera

Ahir va fer-se públic oficialment el que a Enderrock ja sabiem –i callàvem– des de fa gairebé un mes: el retorn de Sopa de Cabra. Pels qui encara no se n’hagin assabentat, la cosa es resumeix en que el grup de Gerard Quintana i Josep Thió ha decidit tornar als escenaris, en principi per realitzar una única data: el 9 de setembre de 2011, al Palau Sant Jordi. Com era d’esperar, la revolada de la notícia ha estat important –#SopadeCabra va ser trending tòpic a Twitter durant unes hores i la notícia més llegida en diversos digitals, entre ells Enderrock.cat– i d’opinions n’hi ha hagut per a tots els gustos, des dels fans que celebraven entusiasmats el retorn de tot un clàssic del rock cantat en català fins als qui hi veuen  una operació de màrqueting amb la voluntat pura i dura per fer caixa. Com a coneixedors –en la mesura del possible– de l’engranatge que ha motivat el retorn del grup, en aquest bloc volíem fer-ne cinc cèntims i llençar un parell d’idees al respecte. [Més]

En els últims sis anys hem tingut l’ocasió d’entrevistar repetides ocasions els exmembres de Sopa de Cabra. Tots ells han anat treient material amb els seus respectius projectes en solitari. Sempre que m’ha tocat entrevistar-ne algun, la pregunta sobre el possible retorn era obligada. Des del principi s’intuïa que els més proclius a tornar-hi eren en Francesc ‘Cuco’ i en Jaume ‘Peck’, que han seguit de forma intermitent la seva trajectòria amb l’incert grup Kabul Babà. De fet, en Cuco sempre ha dit que, si hagués estat per ell, no haurien plegat l’any 2001. En Thió estava cansat de la dinàmica de gires, i en Quintana volia distanciar-se del seu personatge de rocker clàssic. Però des de fa un parell d’anys crec que tots tenien bastant clar que el retorn era qüestió de temps i tot plegat només depenia que algú els fes una oferta acceptable (en Thió s’expressava en aquests termes en una entrevista a l’Enderrock 156). 
L’oferta ha arribat de la mà del manàgement de Quintana, PromoArts, i d’una gran productora, The Project, que són les qui guanyaran (o perdran) amb el bolo del Sant Jordi. I, encara que ho negaran fins a la sacietat, són les qui estan darrera de la campanya viral de cartells i Facebook que ha precedit el retorn i de la que els Sopa, segons diuen, se’n van assabentar per la premsa. Com que tot plegat s’ha portat d’una forma bastant hermètica, hem hagut de mossegar-nos la llengua durant unes setmanes i fins i tot la portada que vam fer pública fa uns dies per la xarxa (dedicada a Manel) era una versió 1.0 sense els titulars referents a Sopa. La revista ha estat “embargada” fins ahir, però a partir d’avui ja comença a ser els quioscos amb tota la informació sobre el retorn.
Una de les gràcies del retorn és que sigui a un únic concert i no una gira, que hauria estat més rentable i més fàcil d’organitzar. Certament és arriscat omplir el Sant Jordi en els temps que corren i amb entrades que voltaran els trenta euros –les experiències que hi ha hagut amb grups catalans durant l’última dècada han estat bastant poc reeixides a nivell d’assistència–. El grup admetia ahir tenir “el cul apretat” en aquest sentit. Però també li dona un valor especial a tota la operació, perquè es tracta d’un repte –omplir en solitari un dels recintes per a música en viu més grans de Catalunya– que Sopa de Cabra no va assolir “en vida”. Com és obvi, és una operació comercial (el grup no tocarà gratis: era esperable), però té un punt de risc que la fa interessant. L’aposta no és segura i caldrà veure com va el ritme d evenda d’entrades, perquè un Sant Jordi a mig gas no fa maco. S’hi juguen alguna cosa, vaja.
En tot cas, crec que hem de celebrar tenir una escena prou plural com perquè hi hagi grups nous que treguin grans discos mentre els ‘dinosaures nostrats’ del rock’n’rol reivindiquin la seva feina i el seu paper. Ja seria hora que anessim desterrant el típic caïnisme en què cada generació renega de l’anterior. Ens pot fer més o menys gràcia que tornin els Sopa (jo, particularment, ja us dic que no faltaré el 9 de setembre al Sant Jordi, ni que sigui per recordar els meus temps de joventut) però el que no podem negar és que és del tot lícit que Sopa de Cabra torni a entonar el ‘Bona nit, malparits’. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!