Al darrera la nevera

Una de les característiques essencials del periodista de raça ha estat sempre la capacitat de ser el primer en explicar la notícia. En un context de competència, eren especialment apreciats aquells reporters que, ja fos per la qualitat de les seves fonts o per la seva habilitat per furgar en temes propis d’investigació, eren capaços de presentar davant de l’audiència bones exclusives abans que ningú altre. Aquesta passió per arribar en primera posició ha donat grans moments i ha engreixat els comptes de resultats quan això nostre encara era un negoci. Indro Montanelli, que no va conèixer l’era 2.0, ho explicava dient que l’estrès era l’adob i el catalitzador del periodisme, i que sense la droga de l’ansietat, s’és un periodista fracassat. [+]
 

En els últims anys, però, ser els primers ha deixat de ser una condició necessària per convertir-se en una obsessió. L’acceleració dels processos productius, l’abundància informativa i l’esclat d’internet i les xarxes socials ha fet que alguns mitjans semblin tenir com a única finalitat avançar-se ni que sigui trenta segons a la competència. Estaria bé si tothom estigués llançant exclusives i scoops implacables, però no és així. Hi ha excepcions, però per norma general les agendes temàtiques pròpies dels mitjans estan desapareixent. Cada cop es treballen menys temes diferenciats i es tira més d’agència i nota de premsa. L’última tendència és el periodisme-tuit: fer notícies a partir de piulades.

Potser caldria aturar-nos un moment i valorar si té molt sentit aquesta cursa. Cal ser els primers en reproduir el darrer comunicat de premsa de la conselleria d’Interior? Serveix d’alguna cosa ser els més ràpids en reproduir la nota de premsa del nou disc de Manel? Aporta res interessant als nostres lectors reproduir amb més celeritat que ningú el darrer comentari de Piqué al Twitter? La resposta és no. Si es tracta de fer això, ser els primers ja no té importància. Potser guanyarem un grapat de visites, però tres o quatre minuts després hi haurà algú altre que farà el mateix. Al cap del dia ens adonarem que ningú ha estat el primer de res, sinó que tots hem explicat el mateix amb les mateixes paraules i punt de vista. Després ens lamentarem que ja ningú vol pagar per la feina que fem i donarem la culpa a Facebook.

Tot i això, és possible que encara tingui sentit voler ser els primers en explicar la notícia… Si l’expliquem bé. Sembla senzill però a la pràctica no ho és tant, perquè explicar bé una notícia requereix temps i coneixement. Cal aportar elements per a l’anàlisi, dades per contextualitzar i fonts per contrastar. Al mateix temps, ha de ser una història única: ser els primers tindrà sentit si expliquem un tema que ningú més tindrà o que ningú haurà explicat des d’aquell punt de vista. Hi ha qui pensa que això només ho podem fer els grans mitjans, però no és cert: també és a l’abast de productes més modestos, fins i tot de blogs o professionals independents. El mateix Montanelli en donava les claus quan deia que, al cap i a la fi, es tracta –amb perdó– de tenir collons. No és gens fàcil, però en aquest cas, potser sí que no tenim alternativa si volem seguir practicant aquest ofici.

[Article publicat a Mèdia.cat (15/04/2013)]