Com ho veieu això?

Avui hagués fet anys.

El dia 12 de juliol de 1.904, va néixer a El Parral (Xile), el poeta Ricardo Eliezer Neftalí Reyes Basoalto, conegut per tothom com Pablo Neruda.

Era fill d’una professora que va morir de tuberculosi poc temps després de tenir la criatura i d’un ferroviari que al quedar vidu es va traslladar a viure a Temuco, (regió de l’Araucaria), ciutat de colons i d’indígenes que vivien en reserves i a la que anys més tard, el poeta va dedicar una oda.

Te dotze estrofes.

En transcric la primera i la última.

ODA A LA ARAUCARIA ARAUCANA

Alta sobre la tierra te pusieron,

dura, hermosa araucaria

de los australes montes,

torre de Chile, punta

del territorio verde,

pabellón del invierno,

nave de la fragancia.

 

Araucaria,

árbol nutricio, entrégame

la terrenal argolla que te amarra

a la entraña lluviosa de la tierra,

entrégame el desacato.

Tus armas deja y vela

sobre mi corazón, sobre los míos,

sobre los hombros de los valerosos,

porque a la misma luz de hojas y aurora,

arenas y follajes,

yo voy con las banderas

al llamado profundo de mi pueblo!

Araucaria araucana,

aquí me tienes!

Va ser un escriptor molt precoç.

L’any 1.917, quan només tenia 13 anys, va publicar al diari La Mañana de Temuco, el seu primer article, “Entusiasmo y perseverancia”, signant com Ricardo Reyes.

Els anys 1.920 i 1.921, van ser de canvis radicals en la seva vida.

Va conèixer una de les tres més importants poetesses de la literatura llatinoamericana, Lucila de María del Perpetuo Socorro Godoy Alcayaga, més coneguda com Gabriela Mistral, de la que va dir: “ella me hizo leer los primeros grandes nombres de la literatura rusa que tanta influencia tuvieron sobre mí”, va començar a signar com Pablo Neruda, en homenatge al poeta txec Jan Neruda, i a Santiago de Chile es va matricular a l’Instituto Pedagógico de la Universidad de Chile per a estudiar pedagogia en francès. Realment allò que li interessava de veritat, era aprendre francès, per a poder llegir poesia en aquest idioma.

Es va enamorar d’Albertina Rosa Azócar, companya d’estudis a l’Institut i li va dedicar un dels llibres de poemes més llegit de la història de la literatura de parla hispana: “Veinte poemas de amor y una canción desesperada”.

Des d’aquest bienni fins a la seva mort, l’any 1.973, la seva vida va ser allò que avui en diríem hiperactiva.

Per sobre de tot, va ser poeta, però també activista cultural i polític, ambaixador a Birmania, Ceilán, Java, Singapur, España, (on va fer amistat amb en Federico García Lorca), França, etc., deportat, exiliat, casat com a mínim tres vegades, premi Nobel de Literatura……

Per anar fent boca, és a dir, per a desvetllar l’apetit de poesia, transcric el poema “Oda al secreto amor”, inclòs en el seu llibre “Nuevas Odas Elementales” de la col·lecció “Biblioteca clásica y contemporánea” (Editorial Losada, Buenos Aires, any 1.963).

ODA AL SECRETO AMOR

Tú sabes que adivinan el misterio:

me ven, nos ven, y nada se ha dicho,

ni tus ojos, ni tu voz, ni tu pelo,

ni tu amor han hablado,

y lo saben.

De pronto, sin saberlo lo saben:

me despido y camino hacia otro lado

y saben que me esperas.

Alegre vivo y canto y sueño,

seguro de mí mismo,

y conocen, de algún modo,

que tú eres mi alegría.

 

Ven a través del pantalón oscuro

las llaves de tu puerta,

las llaves del papel,

de la luna en los jazmines,

el canto en la cascada.

 

Tú, sin abrir la boca, desbocada,

tú, cerrando los ojos, cristalina,

tú, custodiando entre las hojas negras

una paloma roja,

el vuelo de un escondido corazón,

y entonces una sílaba, una gota del cielo,

un sonido suave

de sombra y polen en la oreja,

y todos lo saben, amor mío,

circula entre los hombres, en las librerías,

junto a las mujeres,

cerca del mercado

rueda el anillo de nuestro  secreto amor.

 

Déjalo que se vaya rodando por las calles,

que asuste a los retratos, a los muros,

que vaya y vuelva y salga

con las nuevas legumbres del mercado,

tiene tierra, raíces y arriba una amapola,

tu boca: una amapola.

 

Todo nuestro secreto, nuestra clave,

palabra oculta, sombra, murmullo,

eso que alguien dijo

cuando no estábamos presentes,

es sólo una amapola, una amapola.

 

Amor, amor, amor,

oh flor secreta,

llama invisible,

clara quemadura!

 

1a. addenda.– L’any 1.939, era cònsol de Xile a França i es va encarregar d’enviar a Valparaiso (Xile) a bord del vaixell Winnipeg, a uns dos mil espanyols republicans que fugien de les represàlies.

2a. addenda.– Alguns/es components de Caminaires del Ter, en un viatge a Praga, vàrem anar a visitar la tomba de Jan Neruda, al cementiri de Vyšehrad, a Praga.

No cal dir, que en una ocasió tan assenyalada, davant del sepulcre, vaig recitar la “Oda al amor secreto”, aquest poema que parla d’un amor tal vegada inapropiat, inoportú, potser desaconsellable, tal volta socialment incorrecte. Aquell amor del que tothom en coneix algun detall, però del que ningú en parla en veu alta.

3a. addenda.– Les altres dues poetesses a que em referia més amunt, referents també de la literatura llatina, són Juana de Ibarbourou i Alfonsina Storni.

4a. addenda.– Recomano encaridament la pel·lícula “Il Postino”, estrenada aquí amb el títol “El cartero y Pablo Neruda”, dirigida per Michael Radford, protagonitzada per Philippe Noiret, Massimo Troisi i Maria Grazia Cucinotta i amb música de Luis Bacalov al que van donar l’Òscar a la millor banda sonora de l’any 1.996.

5ª. addenda.– El poeta va morir, a Santiago de Chile, el dia 23 de setembre de 1.973, és a dir 12 dies després del sagnant cop d’estat del miserable Augusto Pinochet.

No és el primer cop que passa, que poc després de una salvatjada irracional comesa per un bàrbar, moren persones dotades de una gran sensibilitat.

Sense ànim de fer-ne una llista massa llarga, vull esmentar al poeta català Apel·les Mestres, que a més a més era dibuixant, dramaturg, mestre en gai saber i per sobre de tot, amic dels ocells, de les flors i dels infants. Va morir l’endemà que Francisco Franco, donés  el cop d’estat de 1.936.

O el poeta espanyol Antonio Machado, que se’n va anar d’aquest món 26 dies després que les tropes del mencionat Franco fessin la seva entrada a Barcelona.

Però tornem a Neruda.

Gabriel García Márquez, sempre molt propens a la hipèrbole, va dir de Pablo Neruda: “es el poeta más importante del siglo XX en cualquier idioma”.

Si no és cert del tot, com a mínim, s’hi acosta una mica.

El que si crec de totes totes, és que Pablo Neruda, és el més gran dominador de metàfores que jo he llegit,

Com no pot ser d’altra manera, acabo aquest rotllo amb una oda poc coneguda i com sempre, farcida de metàfores.

Aquí en teniu un tast.

ODA A SU AROMA

Suave mìa, a qué hueles,

a qué fruto, a qué estrella, a qué hoja?

 

Cerca de tu pequeña oreja,

o en tu frente,

me inclino,

clavo la nariz entre el pelo y la sonrisa

buscando, conociendo la raza de tu aroma:

es suave, pero no es flor,

no es cuchillada de clavel penetrante

o arrebatado aroma

de violentos jazmines,

es algo, es tierra, es aire,

maderas o manzanas,

olor de la luz en la piel,

aroma de la hoja del àrbol de la vida,

con polvo de camino

y frescura de matutina sombra en la raìces,

olor de piedra y rìo,

pero màs cerca de un durazno,

de la tibia palpitaciòn secreta de la sangre,

olor a casa pura y a cascada,

fragancia de paloma y caballera,

aroma de mi mano

que recorriò la luna de tu cuerpo,

las estrellas de tu piel estrellada,

el oro, el trigo, el pan de tu contacto,

y allí, en la longitud de tu luz loca,

en tu circunferencia de vasija,

en la copa, en los ojos de tus senos,

entre tus anchos pàrpados

y tu boca de espuma,

en todo dejò, dejò mi mano

olor de tinta y selva,

sangre y frutos perdidos,

fragancia de olvidados planetas,

de puros papeles vegetales,

allì mi propio cuerpo sumergido

en la frescura de tu amor, amada,

como en un manantial

o en el sonido de un campanario,

arriba, entre el olor del cielo

y el vuelo de las ùltimas aves,

amor, olor,

palabra de tu piel,

del idioma de la noche en tu noche,

del dìa en tu mirada.

 

Desde tu corazòn sube tu aroma

como desde la tierra

la luz hasta la cima del cerezo:

en tu piel yo detengo tu latido y huelo,

la ola de luz que sube,

la fruta sumergida en su fragancia,

la noche que respiras,

la sangre que recorre tu hermosura,

hasta llegar al beso

que me espera en tu boca.

 

“La poesía, no es de quien la escribe, sino de quien la necesita”, li diu Pablo Neruda a Mario Ruoppolo (el carter).

“Sabes, Mario, no puedo decirte lo que has leído con palabras distintas de las que he utilizado. Si la explicas, la poesía se vuelve banal. Mejor que cualquier explicación es la experiencia directa de los sentimientos lo que puede revelar la poesía a un espíritu predispuesto a comprender”. Pablo Neruda, a Mario Ruoppolo (el carter).

A veure qui millora aquesta definició!!!

“Las cosas o se hacen al día siguiente o no se hacen en absoluto.” Mario Ruoppolo (el carter)

 

Bona nit i tapa’t.

Salut i República.

El Tiet Jaume, també conegut com Jove Polit.

Soci n. 6 i seguidor empedreït, irreductible, contumaç, impersuasible, obstinat i incondicional del Futbol Club Martinenc. Ep!! i condecorat amb l’escut d’or del club.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter.

Membre des de més o menys la mateixa època dels llegendaris Radical Walkers.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.904 del Futbol Club Barcelona. Des de 13 de març de 1.956.

Soci n. 9 de la Penya Barcelonista Villaverde.

Membre del Grup del Llibre (per a què ens entenguem, una mena de Círculo de Lectores en versió catalana), des de novembre de 1.978, fins l’any 2.017 (o potser 2.018), en que van desaparèixer, em van deixar penjat i a més a més, es van emportar els meus calés.

El Bruc, a 12 de juliol de 2.022

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!