Com ho veieu això?

Com pot ser que tornem un cop i un altre al passat més fosc i fastigós ?.

Tal día com el 9 de gener de 2.004, la incompetent i inefable Consellera de Cultura de la Generalitat, na Caterina Mieras i Barceló, va anar a Sevilla pagant tota la despesa amb calé públic.

Va ser una viatge llampec, ràpid, àgil, dinàmic.

Amb aquell delit de fer feina que catacteritzava la Sra. Mieras.

Amb un objectiu clar.

Amb ganes de fer història.

Amb visió de la jugada.

I per sobre de tot amb ànim reparador.

Feia onze díes (feiners) que era Consellera.

Es veu que ja havia tingut temps més que sobrat per a arreglar tots els temes pendents del seu Departament.

Els problemes que tenia la cultura a Catalunya ja els havia deixat encarrilats cap a una solució eficaç.

Va ser el seu primer viatge oficial i tenia una única finalitat.

Amb una lógica, natural i sempre sana curiositat, us demanareu: que hi va anar a fer?

Doncs agafeu-vos fort!

Va anar al teatre a veure “El retablo de las maravillas” que dirigia en Boadella, aquest tipus que té un odi visceral i per tant irracional per tot alló que tingui quelcom a veure amb Catalunya.

Aquell que quan un personatge de la seva comèdia, “La increíble historia del Dr. Floit & Mr Pla” es troba a terra una Creu de Sant Jordi, li fa dir: “desde la implantación de los automóviles, puedes encontrar cualquier mierda por estos lugares”.

La Mieras, va dir que hi anava (sic) “para desfacer entuertos” (ho podeu veure La Vanguardia del día 11 del mateix mes) i a (més sic), “reparar las injusticias cometidas con esta Compañía, que es la única que practica una sana sátira”.

No hase falta desir nada más, que deia en Schuster.

Va quedar ben retratada.

No cal dir, que en Boadella la va humiliar fins on li va donar la gana, tant en directe, com després en diversos medis escrits i parlats i més tard encara, rebutjant un altre cop la Creu de Sant Jordi que la ínclita Consellera Mieras insistia a donar-li tant si, com no.

Bé doncs, ja hi tornem a ser!

El día 1 de juliol d’enguany, l’Alexandre Rosell va prendre possessió del càrrec de President del Barça.

A veure si sabeu quin va ser el seu primer viatge, quant només havien passat dos díes (feiners)?

Jo no ho vaig encertar.

Quant m’ho van preguntar vaig dir, ben segur d’endevinar-ho: a demanar perdó a en Clos Gómez i a en Gallego Galindo, per que en Guardiola els titllà de mentiders!

Doncs no, però calent, calent.

No anava gaire equivocat.

Va viatjar a Mérida a entrevistar-se amb en Fernández Vara, president de la junta d’Extremadura, per a “saldar las deudas del F.C. Barcelona con Extremadura” (veure El Periódico de Extremadura del día 6), tot escenificant un acte de servilisme impropi i demanant perdó al President d’aquella Comunitat, que sembla que s’havia sentit insultat perquè després de fotre’s en alló que no li importa escrivint un article a Marca (diari amic), l’antic President del Barça li havia cantat les quaranta.

Creu de veritat, en Rosell, que el Barça té deutes d’aquests tipus?

Ha entés que és el Barça?

Va destacar en el seu discurs, que la visita era la quarta que feia després de l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat i el Monestir de Montserrat.

D’aquest punt del discurs, no en penso fer cap comentari encara que em torceu el braç.

També va dir que en Fernández “havía pasado el trivial del Barça con nota” i que el “mejor pan tumaca se hace con pan y tomate catalán y pernil extremeño”.

I l’oli i la sal?

Oh, que graciós!

Quines mires més altes!

¡Que hondo calado en este discurso!

Com ens hem de veure!

No cal dir que per allà ningú li va fotre cas i que al Fernández Vara la visita no li va agradar per el desgast electoral que puposa entrevistar-se amb el President del Barça, sigui qui sigui (només calia llegir els comentaris que feien els lectors dels diaris locals els dies posteriors a la visita).

De fet la vice-presidenta de la Junta, la Sra. Dolores Pallero ja va dir que no calia que hi anés, a disculpar-se (veure el diari 20minutos de Badajoz de data 2 de juliol, es a dir d’abans del viatge).

Un aspecte menor comparat amb la magnitud global de les dues  pallasades descrites, però no menyspreable, es que en les dues ocassions m’ha tocat gratar-me la butxaca.

La primera mitjançant impostos i la segona via carnet de soci i abonat (des de 1.956).

Amb franquesa, m’emprenya molt col-laborar amb els meus calés a l’escenificació d’aquesta mena de pantomimes.

I per altra banda, estic fart  de que em representi un cert tipus de gent que va sempre de genolls, eternament demanant perdó per el fet d’esser catalans, que tenen clars síntomes de patir  la Síndrome d’Estocolm i que semblen viure exclusivamente per a “desfacer entuertos” que només existeixen en el seu esperit servil i “saldar deudas” en nom del meu club o del meu país, que no hem contret ni el meu club, ni el meu país, ni jo mateix.

Vergonya, cavaller(s), vergonya!, que va dir en Jaume I.

Addenda

Es desmenteix oficialment:

a) Que en Rosell digués pernil amb “n” geminada.

b) Que els que fan pernil a casa nostra li fessin arribar un ram de flors.

Salut i República (Catalana).                                                             

                                                                   El Tiet Jaume

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!