Com ho veieu això?

El bloc d'en Jaume Castellet

3 d'abril de 2023
0 comentaris

Poemes que parlen del gessamí (4). Màrius Torres.

Ja hi tornem a ser amb el gessamí. A més a més de la Maria del Mar Bonet, en Joan Salvat-Papasseit i en Josep Carner, aquesta planta també ha estat mereixedora de ser lloada per en Màrius Torres.
Vaig interessar-me – i molt – per en Màrius Torres cap a mitjans de la dècada dels 70, tot escoltant el disc d’en Lluis Llach “I si canto trist”.
És un àlbum de nou cançons, de les que set són lletra i música del propi Lluis Llach i dues, “Cançó a Mahalta” i “La casa que vull”, són poemes musicats de Màrius Torres i Joan Salvat-Papasseit, respectivament.
Gairebé tothom que em coneix, sap que Joan Salvat-Papasseit, és “el meu poeta”, però d’en Màrius Torres, francament, no en sabia res.
Resulta que va néixer a Lleida (1.910) i va morir al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, a Sant Quirze Safaja (Moianès) (1.942).
Es va llicenciar en medicina i va exercir de metge mentre la malaltia li va permetre.
No va ser gaire temps.
En aquells anys, abans d’estar reclòs definitivament al sanatori, es definia a sí mateix, com; “un metge que fa versos”.
Un cop internat, l’escriptura en general i la poesia en particular, es van convertir en la seva única activitat.
És al sanatori, on va trobar Mercè Figueras, una noia de 30 anys que ja hi portava internada molts anys.
Poc després de conèixer-se, comencen a escriure’s i Mercè seguirà dient-se així a les cartes i passarà a dir-se Mahalta, a les poesies que li dedica Màrius Torres.
Van ser força els poemes que va escriure Torres a la seva estimada, tots amb el mateix títol de; “Cançó a Mahalta”.
Unes poesies que van restar inèdites fins l’any 1947, quan l’editor i amic Joan Sales les publicarà pòstumament des de l’exili.
Com no podia ser d’una altra manera, a la “Cançó a Mahalta” que transcric avui, es menciona el gessamí, però no és la que va musicar Lluis Llach, que em va portar a voler conèixer l’obra de Màrius Torres.
IGUAL QUE EL GESSAMÍ
Heus aquí;
Igual que un gessamí, l’enamorat de l’aire,
li dóna només l’ànima, l’alè de cada flor,
i, content d’estimar, sense que el vegin gaire,
fa més perfum al vespre, quan l’aire és pàl•lid,
jo, com un perfum fidel et donaria encara
la callada tendresa dels meus somnis més clars,
per a seguir-te i fondre’s en l’alegria clara
d’un aire de records, estela del teu pas.
I com, en les nits blanques d’absències i de lluna,
de noves flors menudes s’enrama el gessamí,
noves flors jo obriria, pensades, una a una,
quan, de nit, ramparia pel mur del teu jardí.
Màrius Torres
1a addenda: Setanta-cinc anys després de la mort de Màrius Torres, l’editorial Club Editor, dins de la seva col•lecció La Cara Fosca de les Lletres, va publicar el llibre “Cartes a Mahalta” en el que potser per primer cop, podem llegir les cartes que li escrivia Mercè Figueras a Màrius Torres.
Aquest llibre, ens relata la història d’un home i una dona que es coneixen al sanatori on viuen internats.
Ella, té prop de trenta anys i ja en fa nou que lluita contra la tuberculosi; ell, als vint-i-cinc, tot just comença el combat.
En Màrius Torres, explica que es va fixar per primer cop en la noia un vespre, en que ella va entrar tard a la sessió de cine amb què es distreien els malalts i va fer caure tot de cadires: “En veure’t cara a cara, ja em va fer estrany que una noia amb un tal posat de tendresa pogués fer tant soroll”, li escriu ell.
Des de aquell moment, s’escriuen gairebé cada dia.
No els queda altra manera de comunicar-se durant els períodes en què han de fer repòs absolut.
Una infermera els fa de cartera i la intimitat creix entre ells d’una manera fabulosa. Aïllats, s’espien per la galeria, s’observen, s’endevinen.
En sis anys, la seva correspondència captura totes les irisacions de l’amor, les ombres de la malaltia, el silenci del món exterior després d’una guerra que envia a l’exili amics i parents.
Gairebé sols, només el queda allò que s’ha desclòs al mateix temps que l’amor: la poesia.
És en definitiva, la història ben real de dos amants condemnats a un suplici amable: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral•lels…”
2a. addenda: Ja posats a fer, transcric sencer el poema que comença “Corren les nostres ànimes………
Diu així;
Corren les nostres ànimes, com dos rius paral•lels
Fem el mateix camí, sota els mateixos cels
Corren les nostres ànimes, com dos rius paral•lels
No podem acostar les nostres vides calmes
Entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes
No podem acostar les nostres vides calmes
En els meandres grocs de lliris, verds de pau
Sento com si em seguís el teu batec suau
En els meandres grocs de lliris, verds de pau
Sento com si em seguís el teu batec suau
I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga
De la font a la mar, la nostra pàtria antiga
I escolto la teva aigua, tremolosa i amiga.
Màrius Torres (30 de març de 1.937)
3a. addenda: Si em permeteu un consell ara que ja tenim Sant Jordi a tocar, tingueu el llibre “Cartes a Mahalta” a la vostra llista de compres.
El Bruc , 03 d’abril del 2.023
May be an image of 3 persones i people standing

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!