Com ho veieu això?

No dona no, si només fa quatre dies que no els hi agradem. (4a. entrega).

És molt freqüent sentir a dir, que només fa “quatre dies” que els governs d’España i una grandíssima part dels seus habitants, senten cap a la gent que vivim a Catalunya, allò que suaument en podem dir “mania”.

Qui no ha llegit o sentit a dir fins a l’afartament, lo treballadors/res que érem, lo avançat dels nostres plantejaments i lo bé que ho fèiem com a creadors de tendències?

I que dir d’aquell aspecte del pensament que s’aprecia tan a España, perquè l’associen a la modernitat i que anomenen liberal?

Observeu, que sempre, sempre, parlen en passat.

Que si Catalunya era admirada per la seva vocació europea, que si les nostres ciutats, viles i pobles han estat des de sempre oberts a totes les novetats, plenes d’intel·lectuals locals i forasters que venien a amarar-se del nostre hàlit creador, que si l’esperit emprenedor, que si el seny, que si bla, bla, bla, bla….

Ara no, ara, som tancats/des, excloents, ens fem antipàtics/ques per voler que s’ensenyi la nostra llengua, som feréstecs, esquerps, tancats/des i per sobre de tot insolidaris.

Doncs no, no fa quatre dies que no som la nineta dels seus ulls.

Si fem una mica de memòria i sobretot repassem una mica les hemeroteques, veurem  que des de fa segles, els governs espanyols, en les diferents formes que han anat adoptant (república, monarquia o dictadura) ens han menystingut, ens han insultat, ens han castigat, ens han posat pals a les rodes, han intentat esborrar-nos de la faç de  la terra, han perseguit i menystingut la nostra cultura i amb ella el nostre idioma, ens han ignorat a l’hora de fer inversions públiques i ens han fotut mà a la cartera sistemàticament i de forma compulsiva.

NOTA: Aquesta entrada, també servirà per a els propers episodis que penso escriure, de; “No dona no, si només fa quatre dies que no els hi agradem”.

Dit això, passo a detallar unes quantes demostracions d’amor.

Totes són del mes d’abril, si bé de diferents anys.

05-04-1.938.- En aplicació de la Llei de 5 d’abril de 1938 es declarava abolit l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, «en mala hora concedido por la República», revertint a l’Estat «la competencia de legislación y ejecución (…) y los servicios que fueron cedidos a la región catalana en virtud de la Ley de quince de septiembre de mil novecientos treinta y dos». La llei declarava la invalidesa de l’Estatut des del 17 juliol 1936 (és dir, declarava nul l’Estatut amb caràcter retroactiu) i implicava la desaparició de la Generalitat de Catalunya i la supressió de l’oficialitat del català en tota la zona sota el seu domini.

Deia que importava «restablecer un derecho público que, de acuerdo con el principio de la unidad de la Patria, devuelva a aquellas provincias el honor de ser gobernadas en pie de igualdad con sus hermanas del resto de España.

02 -04-1.981.- “Que pesats se están poniend els catalans con la cuestió del sue idiome. Qu’ls enseñan el català en las ikastolas o donde plasca, pero que no casqueten els palets del personall. ¿Que volen els catalans obligé a tut el monde qu’habita en Catalonia a parlar y escribar català? ¿No fotis tú! ¿Faltaba res! Preservar el idiome catalá está molt bé porqué es una lengua mol saladetta, mol maca, tan guturallment naturalll. Pero exigir la ofisialidad del català en els centres de currar es pasarse, machos….” Carmen Rico-Godoy. (Diario 16, 02 d’abril de 1.981)

Avís que potser no cal: He transcrit aquest article exactament com el va escriure Carmen Rico-Godoy.

03-04-1.981.- “Que se lo guarden para ellos, que lo utilicen hasta el aburrimiento, pero que a la hora de establecer contactos con quienes no tienen estos conocimientos linguísticos, que lo hagan en castellano, que como es bien sabido lo hablan más de 300 millones de personas. Y que su catalán lo dejen para andar por casa. Que bastante mal lo pasamos los “españoles” cuando nos vemos forzados a visitar Cataluña”. Antonio Crevette (Diario Ya, 3 d’abril de 1.981).

23-04-1.981.- “Puede llegar un momento en que el propio Capitán General de Cataluña acuda, con fuerzas a sus órdenes, a colocar la bandera española en el mástil de honor del palacio de la Generalidad”. (Editorial del diari Ya).

22-04-1.983.- “Aquí –en Madrid—el Presidente de la Generalitat no pinta nada” Julio Feo, Secretari General de la Presidència del Govern espanyol quan el presidia Felipe González. (Diario El País).

23-04-1.994.- “Desde hace más de treinta años innumerables generaciones de barceloneses  sufrimos este terrible proceso de aculturación y este brutal ataque a nuestros derechos humanos, tras los cuales, obviamente, apenas somos capaces de articular palabra o redactar escrito, no ya en nuestra vulgar lengua regional que chapurreban Pla o Maragall, sino en el sacrosanto idioma de Cervantes. ¿Apóstoles del idioma, acudid en mi ayuda, no sé cuanto tiempo más resistiré sumergido”. Berenguer Camps. (Carta al director de El País).

Nota: Voleu dir que en el plaç de “treinta años” hi caben “innumerables generaciones”?

xx-04-1.994.- “En Cataluña ni un solo trabajador, profesor o funcionario, de cualquier organismo oficial, que hablase castellano, ha sido ascendido en los últimos diez años; al revés, miles de ellos se han marchado forzados o por aburrimiento”. Luisa F. Dalmau. Tarragona.

xx-04-1.994.- “La nueva Ley de Normalización del catalán, prevé bajo sanción —y si no se paga, cárcel naturalmente— la obligación de usar el catalán en el ámbito laboral” Luis Terrer Peña (Carta al director del diari ABC).

08-04-2.006.- “Tanto el plan Ibarretxe como el estatuto, eran infumables. Al primero lo cepillamo  ante  de entrar en comisión; es la verdá, para que vamo a andá con eufemimmo, coño! i el otro (l’Estatut de Catalunya), lo cepillamo como un carpintero  durante la comisión”.

Aquest comentari va provocar grans aplaudiments i crits d’entusiasme entre les joventuts socialistes del Pais Basc.

Discurs d’Alfonso Guerra durant el Congreso Extraordinario de las Juventudes Socialistas celebrat a Barakaldo (Bizcaia).

27-04-2.007.- Un article titulat “Els ossos de Quevedo”, publicat al Diari de Girona i signat per en Jordi Vilamitjana i Pujol, ens explica “cosetes” del famós escriptor Francisco de Quevedo.

“Quevedo fou un home fidel a la seva època i al seu bàndol (en la Guerra dels Segadors era molt partidari de Felip IV) i per això fou un furiós anticatalanista. La Revista de Gerona, al número 66 de 1974, publicà un interessantíssim estudi de José Ma Balcells: «Quevedo y los catalanes».

Quatre són, bàsicament, els exemples que li serveixen per mostrar el perjudici contra Catalunya del gran escriptor madrileny.

Al Buscón, Quevedo escriu que el català és «la criatura más triste y miserable que Dios crió».

A La rebelión de Barcelona, s´hi llegeix: «Son los catalanes el ladrón de tres manos».

En una carta a don Francisco de Oviedo, intercalà un fragment terrible: «(…) entanto que en cataluña quedare algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra».

Finalment, escriu sobre el cas de Benet Ferrer, de Camprodon, de mare jueva, franciscà expulsat de l´Orde i calvinista, que a Madrid va treure de les mans d´un capellà que deia missa l´hòstia consagrada, la va trepitjar i la va fer a miques, per la qual cosa fou cremat viu a la Porta d´Alcalà, era per a Quevedo el català paradigma del mal: «¿Halló semejante sacrilegio jamás disposición, no digo sólo en ánimo castellano, sino en judaizabte, moro ni hereje?».

“No hay nada más vivo que un recuerdo”. (Federico García Lorca).

“Digueu la veritat. Així us vengeu”. (Joan Fuster).

“Ja n’hi ha prou de coca d’ou”. (Albert Subirana).

El Tiet Jaume, també conegut com John Keating, Jove Polit o El Fan de Ramon Vinyes.

Soci n. 5 i seguidor empedreït, irreductible, contumaç, impersuasible, obstinat i incondicional del Futbol Club Martinenc. Ep!! i condecorat amb l’escut d’or del club.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter. Des de 06 de novembre de 2.014.

Membre des de més o menys la mateixa època dels llegendaris Radical Walkers.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.777 del Futbol Club Barcelona. Des de 13 de març de 1.956.

Soci n. 9 de la Penya Barcelonista Villaverde.

El Bruc a 10 d’abril de 2.023

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!