Com ho veieu això?

Tal dia com el 06 d’agost de 1.936, en Josep Sunyol i Garriga, va ser afusellat per les tropes franquistes.

Aleshores era President del Barça i Diputat al Congrés de Madrid.

També havia estat president del Reial Automòbil Club de Catalunya.

Indagant una mica, he trobat diverses coincidències entre la seva vida i la del poeta i dramaturg Federico García Lorca, també assassinat pels facciosos.

Heus aquí alguns dels episodis de les seves biografies en que sustento la meva hipòtesi i que crec que ajuden a entendre-la.

Només algunes de  les vivències que menciono, tenen relació amb les seves tasques professionals, però totes ens ajuden a entendre de forma nítida les conviccions i la manera d’entendre la vida i la societat d’en Josep Sunyol i d’en Federico García Lorca.

Tots dos van néixer l’any 1.898 i només amb un mes i mig de diferència (5 de juny en García Lorca i 21 de juliol en Sunyol i Garriga).

Ambdós assenyalaven que procedien de l’Escola dels Escolapis i atribuïen les seves conviccions humanistes i lliberals, a l’educació rebuda a la que fou la primera escola pública i gratuïta d’Europa amb principis bàsics com la barreja de capes socials i creences.

Sunyol i Garriga va estudiar als Escolapis a Barcelona i García Lorca es va presentar l’any 1.929 a Nova York com ex alumne escolapi sense haver-ho estat mai.

Més tard, amb la lògia maçònica Alhambra, va defensar el Col·legi Escolapi de Granada durant els incendis de maig de 1.931.

Tots dos van sentir des de molt joves la necessitat d’implicar-se en el compromís social i polític a partir de la defensa de la dignitat de la persona, tot impulsant activitats culturals.

García Lorca va dirigir el teatre “La Barraca”, creat pel Govern de la República, l’any 1.931 i Sunyol i Garriga va fundar l’any 1.930 el diari “La Rambla” que pretenia lligar els conceptes d’Esport i Ciutadania, per a millorar la societat del seu temps, tot fent pedagogia a través de la crònica esportiva.

L’historiador Carles Santacana, ens ho explica molt encertadament:  “Sunyol posava la música i Lluís Aymamí i la resta dels col·laboradors del setmanari escrivien una lletra que insistia en que els nous adeptes a l’espectacle esportiu, serien bons “esportius” si també esdevenien practicants.

I encara els posaven més deures: també havien de ser bons ciutadans, de comportament cívic irreprotxable.

L’esport es convertia en un signe del desenvolupament de la societat, i en aquest sentit es vivia com una forma de participació ciutadana.

Era un equilibri complicat, ja que pretenien fer compatible el creixent esport-espectacle amb el foment de la pràctica esportiva, que era un element més de democratització de la societat, ja que es tractava d’afavorir que les classes populars, tant homes com dones, poguessin accedir a la pràctica esportiva .

Aquesta era una part del somni republicà que el franquisme es va emportar per davant empobrint enormement a l’esport.

A partir del 1939, el discurs oficial no va deixar de recordar que cal allunyar l’esport de la política; en realitat, es referien als valors democràtics i de participació, mentre que ells no deixaven de barrejar política i esport, des de les institucions.

Per això la dictadura no només va liquidar físicament a un president del Barça pel que el club volia dir, sinó que l’any 1939 va recordar amb tota duresa que Esport i Ciutadania no tornaria mai més.

I gairebé ho aconsegueixen”.

A la crònica del primer partit jugat al Camp de Les Corts un cop acabada la guerra, els (per a mi) indesitjables del periòdic conegut com La Vanguardia Española, deien tot fent-se el pinxo: “Del fracasado lema ‘sport y ciudadanía’, ya nadie se acuerda”.

A més a més, com ja he mencionat, Sunyol va ser president del RACC i del Barça.

Ambdós es van llicenciar en Dret l’any 1.923 (García Lorca per la Universitat de Granada i Sunyol i Garriga per la Universitat de Barcelona, però mai van treballar d’advocats).

Tots dos van fer pública ben aviat, la seva adscripció a la causa democràtica i per tant republicana (García Lorca a través dels seus escrits i de tot tipus de manifestacions i Sunyol i Garriga com a diputat a Madrid des de 1.931 a 1.936).

Ambdós van ser assassinats pels franquistes amb només tretze dies de diferència (6 d’agost de 1.936 en Sunyol i Garriga i la matinada del 18 al 19 del mateix mes en García Lorca).

Tots dos eren catalanistes. (Sunyol i Garriga fou Diputat per Esquerra Republicana de Catalunya, des de 1.931 fins a la seva mort. A García Lorca, el va definir el poeta Gerardo Diego, també membre de la Generación del 27, com “Juglar de boca, poeta lírico, moderno, músico, escenógrafo, guionista y dibujante gitano-catalán” i el mateix Federico García Lorca ho va deixar per escrit: “además, yo que soy catalanista furibundo, simpaticé mucho con aquella gente tan construida y tan harta de Castilla”, li diu en una carta al seu amic, el crític literari, historiador, periodista, acadèmic, company del grup literari “El Rinconcillo” i també granadí Melchor Fernández Almagro.).

Ambdós van donar gran importància al paper de la dona, en una època en que tots els àmbits de la societat eren ocupats exclusivament per homes. (García Lorca va fer a les dones, protagonistes dels seus tres grans drames rurals Bodas de sangre (1.933), Yerma (1.934) i La casa de Bernarda Alba (1.936) i Sunyol i Garriga va ser el primer (1.934) en incorporar una dona (la poetessa, sindicalista, feminista, periodista i atleta Anna Maria Martínez Sagi), a la Junta del Barça).

Tots dos van morir sense cap tipus de judici.

Ambdós tenien només 38 anys quan van morir.

Cap dels dos hagués trobat estrany que els seus assassins no fossin mai detinguts (ni quan en Franco ni amb els seus successors) i poguessin morir tranquil·lament de vells sense que ningú els hi digués res.

A mi tampoc se’m fa estrany.

Amb aquest escrit, no he pretès comparar res. Només explicar algunes coincidències, afinitats o vincles entre dos personatges destacats de final de la dècada dels anys 20 i part dels 30, del segle passat.

Qui ha tallat tot l’alè

d’aquests cossos tan joves,

sense cap més tresor

que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,

que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies

i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Que cap oratge

desvetllí el son

d’aquells que han mort

sense tenir el cap cot.

La misèria esdevingué poeta

i escrigué en els camps

en forma de trinxeres,

i els homes anaren cap a elles.

Cadascú fou un mot

del victoriós poema.

“Campanades a morts”,  Lluis Llach

Per anar-hi pensant.

“Un fanàtic, és aquell que no pot canviar d’opinió i no vol canviar de tema”.

(Winston Churchill).

“Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres”. (Joan Fuster)

El Tiet Jaume, també conegut com- Giacomo “ginocchio di vetro” Piccolo Castelo o Jean Louis Duroc.

Soci n. 5 i seguidor empedreït, irreductible, contumaç, impersuasible, obstinat i incondicional del Futbol Club Martinenc. Ep!! i condecorat amb l’escut d’or del club.

Integrant n. 44 del mític grup de corriolistes radicals Caminaires del Ter. Des de 06 de novembre de 2.014.

Membre des de més o menys la mateixa època dels llegendaris Radical Walkers.

Soci n. 11 de l’Escuderia Pedralbes.

Soci n. 1.777 del Futbol Club Barcelona. Des de 13 de març de 1.956.

Soci n. 9 de la Penya Barcelonista Villaverde.

08-08-2.023

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!