Quinzè capítol de “Vides exemplars”. Alfonsina Storni. Lluita, amor i reivindicació.

El dia 29 de maig de 1.892, va néixer la poetessa argentina Alfonsina Storni Martignoni.

Només va estar per aquí una mica més de 46 anys.

Llàstima.

Més o menys cada any, per aquestes dates, en faig memòria i m’agrada compartir-ne el record.

Juntament amb la uruguaiana Juana de Ibarbourou, molt amiga d’Alfonsina i la xilena Gabriela Mistral, potser hagin estat les tres més grans poetesses de l’Amèrica Llatina.

I totes tres, autèntiques icones del moviment postmodernista.

És una opinió personal i com a tal, totalment subjectiva.

Per circumstàncies, potser relacionades amb la feina del seu pare, Alfonsina Storni  va néixer a Sala Capriasca, cantó italià de Ticino (Suissa), tot i que al cap de quatre anys, la família ja tornava a ser a l’Argentina.

Alfonsina va fer evident ben aviat, que li agradava el teatre i sent encara adolescent, va participar en nombroses representacions.

Quan tenia vint i pocs anys, va començar a escriure habitualment en diaris i revistes.

Era una dona independent i especialment crítica amb la societat patriarcal dels anys 20 i 30 del segle passat.

Des de la seva columna del Diario La Nación, diari fundat per Bartolomé Mitre, a la segona meitat del segle per XIX, reivindicava amb fermesa  la presència i la implicació de les dones en tots els àmbits de la societat, tot exigint, entre moltes altres coses, el dret de  vot per a elles.

Malgrat tot, aquest dret tan elemental  no es va implantar fins l’arribada del peronisme a la dècada dels 40.

Ella ja no hi era.

“Llegará un día, en el que las mujeres se atrevan a revelar su interior; este dia, la moral sufrirá un vuelco; las costumbres cambiaran”.

Es va suïcidar, llançant-se des de un espigó del moll de la ciutat de Mar del Plata (província de Buenos Aires), el 25 d’octubre de 1.938.

Hi ha un monument commemoratiu que la recorda.

Era primavera.

Estava diagnosticada de càncer de mama.

Va deixar com a testament un poema.

Aquell mateix dia,Alfonsina havia tramés tres cartes: una era per a el seu fill Alejandro; “Ay mis depresiones! Y qué temor me dan. Pero hay que confiar, si el cuerpo se levanta puede que lo demás también. Te abraza largo y apretado, Alfonsina”.

La segona, amb tinta vermella i lletra tremolosa, per a el seu amic l’escriptor Manuel Gálvez; “gracias, adiós, no me olvides. No puedo escribir más. Alfonsina”.

I la tercera, la que conté el poema de comiat “Voy a dormir”, la va fer arribar a la redacció del diari La Nación.

VOY A DORMIR

Dientes de flores, cofia de rocío,

manos de hierbas, tú, nodriza fina,

tenme prestas las sábanas terrosas

y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.

Ponme una lámpara a la cabecera;

una constelación; la que te guste;

todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes…

te acuna un pie celeste desde arriba

y un pájaro te traza unos compases

para que olvides…

Gracias.

Ah, un encargo:

si él llama nuevamente por teléfono

le dices que no insista, que he salido…

Un any i escaig abans, havia mort també suïcidant-se, el seu company Horacio Quiroga, escriptor contista i poeta uruguaià, sovint comparat amb Edgar Allan Poe.

Alfonsina li va dedicar aquest vers pòstum:

POEMA A HORACIO QUIROGA

Morir como tú, Horacio, en tus cabales,
y así como siempre en tus cuentos, no está mal;
un rayo a tiempo y se acabó la feria …
Allá dirán.

No se vive en la selva impunemente,
ni cara al Paraná.
Bien por tu mano firme, gran Horacio …
Allá dirán.

“No hiere cada hora –queda escrito-,
nos mata la final.”
Unos minutos menos … ¿quién te acusa?
Allá dirán.

Más pudre el miedo, Horacio, que la muerte
que a las espaldas va.
Bebiste bien, que luego sonreías …
Allá dirán.

Sé que la mano obrera te estrecharon,
mas no si Alguno o simplemente Pan,
que no es de fuertes renegar su obra …
(Más que tú mismo es fuerte quien dirá.)

He de dir, que tot i haver-lo llegit innombrables vegades, mai he entès el significat de la cinquena i darrera estrofa d’aquest poema.

Molts any després Félix Luna, li va dedicar un meravellós poema titulat “Alfonsina y el mar”, musicat per Ariel Ramírez i popularitzat per la cantant Mercedes Sosa al començament de la dècada del setanta.

Amb els anys, s’han fet nombroses versions d’aquesta cançó. La darrera que conec, és de Rosalia. Particularment, la que més m’agrada és  la de la sempre admirable, delicada i exquisida  Silvia Pérez Cruz.  És senzillament sensacional. Em té el cor robat.

ALFONSINA I EL MAR

Por la blanda arena que lame el mar

su pequeña huella no vuelve más

un sendero solo de pena y silencio llegó

hasta el agua profunda.

Un sendero solo de penas mudas llegó

hasta la espuma.

Sabe Dios qué angustia te acompañó

qué dolores viejos calló tu voz

para recostarte arrullada en el canto

de las caracolas marinas.

La canción que canta

en el fondo oscuro del mar,

la caracola.

Te vas Alfonsina con tu soledad

¿qué poemas nuevos fuíste a buscar?

una voz antigua de viento y de sal

te requiebra el alma

y la está llevando

y te vas hacia allá

como en sueños dormida,

Alfonsina vestida de mar.

Cinco sirenitas te llevaran

por caminos de algas y de coral

y fosforescentes caballos marinos

harán una ronda a tu lado

y los habitantes del agua van a jugar

pronto a tu lado.

Bájame la lámpara un poco más

déjame que duerma nodriza, en paz

y si llama él no le digas nunca que estoy

di que me he ido.

Te vas Alfonsina con tu soledad

¿qué poemas nuevos fueste a buscar?

una voz antigüa de viento y de sal

te requiebra el alma y la está llevando

y te vas hacia allá

como en sueños dormida,

Alfonsina vestida de mar.

En aquest poema hi ha com es pot veure, un parell d’al·lusions a “Voy a dormir”, el  vers que va escriure ella com a comiat. Concretament quan va referència a la làmpada dient; “bájame la lámpara un poco más” i més cap el final; “ y si llama él, no le digas nunca que estoy”.

 1ª addenda: Una faceta no massa coneguda de la vida d’Alfonsina Storni , és la seva amistat amb Federico García Lorca.

García Lorca, va arribar a l’Argentina el 13 d’octubre de 1.933 per a ser present a l’estrena de la seva obra Bodas de Sangre.

Es va instal·lar a la cambra número 704 del Hotel Castelar a l’Avinguda de Mayo de Buenos Aires.

Encara ara, si vas al Castelar, fan visita guiada i t’ensenyen la cambra on va residir el poeta. La conserven com quan ell hi va fer estada.

Volia estar-s’hi un mes.

Argentina, però el  va atrapar totalment.

La seva estada va durar gairebé mig any.

En aquest temps, també va viatjar amb freqüència a l’Uruguay.

Va fer moltes amistats dintre del món de la intel·lectualitat sud-americana.

Quan va tornar a España, el periodista Eduardo Blanco Amor, escriu en un reportatge/entrevista:

“Es con las mujeres con quienes mantiene una relación peculiar; con ellas, Federico, puede hablar de todo y particularmente de sus miedos, mostrar sus luces pero también esas sombras ominosas que nunca lo abandonan.

Esa identificación con las mujeres se plasma en buena parte de su obra.

Él sabía lo que era la discriminación.

De las amistades, me interesó destacar las que establece con Norah Lange, Alfonsina Storni, María Rosa Oliver, Salvadora Medina Onrubia, Sara Tornú y varias actrices.

Para el poeta, lo más amistoso de Argentina eran sus mujeres”.

“Dudan menos que los hombres, son más desprejuiciadas que ellos. Ellos lo esperan todo. Ellas no esperan nada y dan todo de sí mismas. En este sentido, están más liberadas que los hombres, les importa menos lo que piensen los demás. Son grandes amigas, amigas espontáneas. Y eso es algo maravilloso que encontré en Argentina”, manifesta el poeta.

 2ª addenda: Bartolomé Mitre, fundador del diari La Nación, on escribia Alfonsina i que fou el 6è. President de la República Argentina, te dedicat un carrer/ronda a la part alta de la ciutat de Barcelona. No en sé el motiu. Desconec el lligam entre Mitre i Barcelona.

 3ª addenda: Tot i que des de la seva aparició, La Nación era i segueix sent, un diari de tendència conservadora, no tenia cap inconvenient en publicar articles que per a l’època de la que parlem, eren  considerats com a mínim agosarats, sinó directament subversius.

4ª addenda: Horacio Quiroga, era nascut a la ciutat de Salto, capital del Departament uruguaià del mateix nom. Per tant, no era xarrúa. Per molt que s’entestin els periodistes, tant de premsa escrita, com de ràdio, com de televisió, quasi tots ells molt poc llegits, no tots els/les uruguaians/nes, són xarrúes. Només es poden qualificar com a tals, els nascuts als Departaments de Rocha, Maldonado, Canelones i Montevideo.

Aquest escrit, és per a tothom que el vulgui llegir, però en aquest cas, el dedico especialment  a un meu amic de Mar del Plata; el gran Pocho Palumbo.

“Una bona conversa, ha d’esgotar el tema, no els interlocutors”. (Churchill)

El Tiet Jaume (conegut antigament com Paul Varjak i des de el dimarts 19 de maig de 2.020, en descobrir que era un cursi, mai més com Paul Varjak. )

Soci nº 6 del Futbol Club Martinenc.

29 de maig de 2.020 (revisat)

77è. dia de confinament.

5è. dia del inici del desconfinament. És a dir, de la fase 1.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *