Com ho veieu això?

El bloc d'en Jaume Castellet

8 de novembre de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Sisè capítol de “Vides exemplars”. Aniversari (una mica forçat) de l’assassinat d’en Federico García Lorca.

Es que ahir estava tornant a llegir coses d’en Federico García i no me n’he pogut estar. 
 
 
Ara que fa 74 anys, 74 dies i més o menys 74+74 hores de la seva mort, és un moment tan adient com qualsevol altre per a recordar un dels personatges més importants de la literatura universal.

La matinada del 18 al 19 d’agost de 1.936, en un lloc encara per determinar entre les localitats granadines de Viznar i Alfacar, va ser assassinat en Federico García Lorca.

 

Pot ser que pensés això d’aquí baix en el moment en que li van engegar els trets mortals ?.

 

Cuando se hundieron las formas puras
bajo el cri cri de las margaritas,
comprendí que me habían asesinado.

Recorrieron los cafés,
los cementerios y las iglesias,
abrieron los toneles,
los ataúdes y los armarios.


Destrozaron tres esqueletos
para arrancarles sus dientes de oro.
Ya no me encontraron.
¿No me encontraron?
No, no me encontraron.

Federico García Lorca, no era només un dels mes grans escriptors de tota la història de la literatura  en espanyol, a més a més de notable pintor y excel-lent músic.

 

Era i representava més que aixó.

 

Era demòcrata, era republicà, era amant de la seva terra (amo a mi tierra, me siento ligado a ella en todas mis emociones. Mis más lejanos recuerdos de niño, tienen sabor de tierra), estava compromès socialment, era cosmopolita, era catalanista (Además, yo que soy catalanista furibundo simpaticé mucho con aquella gente tan construida y tan harta de Castilla)  li escriu en una carta al seu amic, el crític literari, historiador, periodista, acadèmic i també granadí Melchor Fernández Almagro), era homosexual, era avantguardista, era ……..

 

Ja ho veieu, tenia tots els atributs i reunia totes les condicions necessaries i suficients per a que els franquistas li fotessin uns quants trets a l’esquena.


MEMORIA DE FEDERICO

I
Que no murió. Le mataron
Contra la cal de una tapia luminosa
me lo dejaron clavado.
Por vuestros padres- decía-.
Y lo dejaron clavado
diez pólvoras asombradas
y una bruta voz de mando.
¡Decidme cómo, decidme,
puede ocurrir tal espanto!
¡Ay, hombres sin nombre y madre!
¡Ay, sal seca y hueso amargo!
Diez bocas estupefactas
y un hombre que estaba al mando.
Nada más ni nada menos.
Sólo un vacío sin llanto.
Y esta rabia que me grita
que no murió; le mataron.

II
¡Ay, Federico García,
quién lo podía decir!
¡Ay, Federico García,
muera la guardia civil!
Lo que en otros no envidiaban
ya lo envidiaban en ti.
Un sepulcro con tu nombre
y una unidad de raíz.
La sangre que se me agolpa
quiere ahora hablar por ti.
Toda la pena de España,
todo este pus de raíz,
y más allá de mi mismo,
el pueblo llora por ti.
¡Ay, Federico García,
muera la guardia civil!

Gabriel Celaya. 1949

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!