http://www.solidara.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=431&Itemid=1
Us reproduïm l’article que ens envia el nostre company de Solidara R.S. Hidalgo resident a Concepción, epicentre del terratrèmol i posterior tsunami.
Malgrat
que la catàstrofe del passat 27 de febrer es va fer sentir des de
Valparaíso fins al País Maputxe amb gran intensitat, és a la regió de
Concepción on ha afectat majorment aquest cataclisme, tant en pèrdues
de vides humanes, com en l’aspecte social i econòmic. Per això, volem
fer un balanç preliminar de l’ocorregut en la nostra regió, en virtut
del profund dany generat.
La regió de Concepción és un territori conformat per una conurbació de 750.000 habitants reunits a les comunas
(municipis) de Concepción, Chiguayante, San Pedro, Talcahuano, Haulpén
i Penco; compta a més a més, amb les ciutats de Coronel-Lota i Tomé, a
això se li ha d’afegir un hinterland rural que abasta des de
la desembocadura del riu Itata, fins al nord de l’actual província
d’Arauco, passant pel piemont muntanyenc de la costa, amb viles com
Florida, Hualqui, Yumbel o Santa Juana, per anomenar les principals
capitals comunals. Òbviament, l’estat de Xile no reconeix aquest
territori com una unitat històrica, que ho és, on la capital regional
ha construït llaços de tot tipus des de fa 500 anys.
Llarg
seria d’explicar l’esdevenir d’aquesta regió, fundadora de la nació
xilena, frontera amb l’espai nacional maputxe i receptora
d’innombrables canvis socials i econòmics, per tant culturals que l’han
marcat i constituït. No obstant això, resta dir que és la segona zona
d’importància del país, tant pel seu aparell productiu i logístic com
per la seva demografia i pes polític.
El
terratrèmol i sisme submarí recentment soferts han actuat com un
revulsiu que va generar un sense fi de veritats conegudes però mai
reconegudes, aquest text vol indagar en aquest concepte, el que tots
els xilens i xilenes sabem però no reconeixem, ho farem en aquest
territori, espai que actua com a escenari, com el cos on es vesteixen
els draps bruts, molt a contracor dels qui hi vivim i hi vam créixer.
Un territori injustament castigat
El litoral de la regió de Concepción està ocupat per a diversos usos
des de l’inici de la colonització, ara per ara, centenars de caletes
(poblets mariners dedicats a la pesca artesana) pesqueres constitueixen
tota una cultura de relacionar-se econòmicament amb el medi ambient, a
més de crear un flux amb les altres comunitats de la regió. La pesca
artesanal és part important de la manera d’explotar històricament les
costes del territori penquista.
A les últimes dècades la pesca es va industrialitzar enormement, donant
ocupació a milers de persones que van engrossir la poblacions de
ciutats com a Talcahuano o Coronel, lamentablement la poca previsió i
les ànsies desmesurades de plusvàlua d’aquestes empreses van acabar
contaminant el fons marí i les costes de manera escandalosa. Cal
recordar que el sisme submarí va inundar Talcahuano amb la fortor d’un
fang negre i pudent que està creant un risc sanitari de proporcions
insospitades, l’altra revelació de la catàstrofe.
Tot el litoral ha rebut la pressió d’una indústria portuària,
immobiliària i turística sense planificació ni sostenibilitat,
Aleshores, pot ser que aquestes zones col·lapsin completament; fora
dels estudis de sòl, connectivitat i zonificació organitzada d’aquestes
àrees, fa falta la convicció política de racionalitzar econòmicament
aquests espais, amb l’actual model, això sona a un somni inassolible si
no és per la pressió de les persones que hi habiten.
Per altra banda, els aiguamolls pròxims a les costes, les vegas
anomenades pels nostres avis, són el paisatge natural del gran
Concepción i àrees properes al litoral, al costat de les llacunes, rius
i fonts d’aigües, constitueixen el medi ambient propi d’aquestes zones,
la indústria immobiliària va pressionar de tal manera aquests ronyons
naturals, emplenant i dessecant per a construir poblacions, viles i condominis,
fins al punt d’arravassar-li a les aigües els seus espais naturals
d’ocupació, ja sigui per hiverns plujosos o pujades de les marees, en
aquest cas, per moviments sísmics.
Santa Clara i San Marcos (barris de Talcahuano) són l’expressió d’això,
ja sigui pel estretament dels canals en les maresmes o l’aplanament
dels aiguamolls, es van veure completament inundats pel sisme submarí,
els espais alts de la ciutat s’ocupen parcialment, altra vegada per
costos o dificultats tècniques, una mostra més de la política
empresarial de retallar per a guanyar.
La ciutat i l’Estat no es convencen de la necessitat de re endreçar amb
nous criteris els espais habitables, respectant els que no en són pas,
encara que sigui més car. En aquest punt és que les institucions locals
es troben sense poder, per a això fa falta crear debats seriosos sobre
el paper de les institucions, organitzacions i persones en la
construcció de la ciutat. L’anterior significa reestructurar el paper
d’aquests actors, establerts en una democràcia re formulada, sense el
model de les institucions actuals, que no controlen ni reconeixen el
seu territori.
Per altra banda, la urbs penquista
podria donar un salt en una malaltia típica de les ciutats xilenes, la
segmentació espacial de la diferència social, podríem debatre la
possibilitat de canviar l’eix de la nostra ocupació del territori, on
el concepte sigui respectar el medi ambient i les seves opcions i no
repetir el vell model de perifèries pobres construïdes on bonament es
pugui, amb serveis deficients i lluny dels espais productius.
L’Estat de cartró
Els errors dels aparells estatals encarregats de les emergències van
deixar entreveure la supèrbia amb la qual es defineix l’exercici del
saber i el poder en aquest país, la regió de Concepción té en la seva
història recent un terratrèmol i sisme submarí, el de 1960. Aquella
experiència no va servir de res per a l’Estat, no hi ha ni organismes
dedicats a observar fenòmens sísmics ni investigació transferible a
l’àmbit públic.
A Xile, la comunicació entre l’espai acadèmic i el públic va revelar la
seva nul·la connexió, no fos cas que la població conegui els riscos de
catàstrofes, com s’ha dit. Si la població pogués conèixer i entendre
perquè passa el que passa, podria actuar amb més tranquil·litat,
evitant accidents o temeritats. La lliçó de la manca de cura de l’Estat
cap a la seva ciutadania ratlla la criminalitat.
Aquest desconeixement de la població ens duu al fracàs del sistema
educatiu, per molt que ens diguin que l’escola no és l’únic agent
educatiu, els pares no poden ensenyar com i perquè existeixen els
terratrèmols, l’escola sí hauria de fer-ho. En aquest sentit, la
responsabilitat estatal és cabdal, per això és que la refundació d’un
projecte d’educació social de qualitat és altament necessari.
Considerant aquest tipus de temes territorials, amb característiques
ambientals, històriques i socials específiques, és que l’escola hauria
de generar un currículum que contingui aquestes variables. Per a això
és necessari que idees democràtiques ocupin l’espai educatiu, que
aquest es deixi permear per les preguntes i complexitats d’aquest món
proper i desconegut, pel barri, la comunitat i els organismes de la
ciutat.
El cataclisme ens demostra la inoperància de l’actual estat neoliberal,
és oportú plantejar-se la ineptitud d’un entramat que ens neguem a
reconèixer com a inútil, l’Estat de Xile i el seu conegut discurs
d’eficiència i cobertura s’ha enfonsat, els penquistas som la
prova d’això, contribuint durant segles a fer país, aquest és incapaç
de respondre’ns mitjanament quan ens cal de manera urgent.
Lliçons de política i cultura.
Aquest Estat de valors neoliberals, com l’individualisme i el
consumisme, ha demostrat el seu caòtic equilibri, els saquejos van
demostrar això, davant l’evidència d’una catàstrofe, davant l’evidència
de la nul·la resposta institucional, la desesperació per salvar-se
explica una part d’aquesta reacció histèrica que significa consumir.
També cal pensar si es pot viure sense Coca Cola o sense hamburgueses,
o si el pa també es pot fer a casa.
En un primer moment, hem d’entendre que els saquejos penquistas
obeeixen a aquest impuls, després els qui hi veuen una “oportunitat de
negocis” en això, i en aquest cas val més un plasma que una ampolla
d’aigua, en definitiva, la mateixa lògica que la de Piñera (nou
president de dretes) al desmantellar el Banc de Talca, durant el
saqueig dels vuitanta, al final de la dictadura.
El saqueig ens mostra com a cultura i com a entitat políticament
organitzada, amb la nul·la presència de l’Estat reaccionant per a
repartir aliments i aigua, ni tan sols claredat en les ordres per a
evacuar o assistir, només el caos del “campi qui pugui” podia prosperar.
Cas a part és el patrimoni material de la nostra regió, si bé el territori penquista
és bastant nou, el colonial pràcticament ha caigut amb anteriors
cataclismes, el patrimoni del dinou no deixa de ser important, més que
res l’industrial i d’habitatge. Molts elements com el Museu Hualpén o
les Fonts de Tomé i Concepción han quedat fets malbé, els símbols del
cicle exportador de blat del segle dinou.
El disseny de les nostres ciutats ha de reconèixer la seva identitat en
aquests nous espais urbans i rurals, ja és hora que els nostres carrers
i places, els nostres barris i parcs reconeguin en els seus materials i
estètica, la història i especificitats d’una regió que, entre d’altres
coses, viu en els terratrèmols i sismes submarins, les indústries i els
espais naturals plens d’aigua i vida natural.
L’organització social i política d’aquesta regió hauria d’aprendre
d’aquesta gran lliçó, reconstruir, però no com diu el circ de la teletón
(espectacle televisiu per a recollir diners arran del terratrèmol),
reconstruir-se a si mateixa, perquè ella generarà una societat madura i
centrada en el seu espai i el seu temps, és a dir, saber ser-hi.
Des d’aquí podem començar a respondre, amb noves discussions i noves
tensions a resoldre, piqui qui li puqui, costi el que costi. Més enllà
de la catàstrofe, aquest balanç parteix d’ella per a donar-nos
l’oportunitat de discutir sobre possibilitats necessàries de
construcció política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!