Festa, lluita i catalogació

La seva vida va començar a Extremadura i es va desenvolupar a les
presons de Madrid i Màlaga, les barraques de Montjuïc i el barri del
Gornal, a l’Hospitalet

Quan va acabar la guerra molts homes que havien defensat la legalitat
republicana i havien quedat atrapats a l’Espanya franquista van buscar
refugi a les muntanyes. No era habitual que aquests grups acceptessin
dones

La
por va ser tanta que María Rodríguez Juárez la va tenir fins el final.
Una de les poques dones que havien lluitat amb el maquis, i una de les
últimes que quedaven vives, encara temia, al seu llit d’hospital, que la
persecució que ella va patir es perllongués en els seus fills.
Rodríguez ha mort aquesta setmana, poc després de complir els 90 anys i
de tenir en braços el seu primer besnét. Després d’una vida que va
començar a Extremadura i es va desenvolupar a les presons de Madrid i
Màlaga, les barraques de Motnjuïc i el barri del Gornal, a l’Hospitalet.
El periple va començar a les muntanyes de Càceres, a on María va fugir
durant la postguerra i on va lluitar al costat de qui fou el seu gran
amor.

A les portes del tanatori de l’Hospitalet, aquest divendres
els néts de María Rodríguez Juárez recordaven una àvia que sempre havia
viscut a cavall entre Bellvitge i el Gornal i els cuidava quan els pares
no hi eren, els donava de berenar o els portava a jugar al parc. Una
mestressa de nom i cognoms tan comuns com la vida que feia, similar a la
de tants altres milers de dones dels mateixos barris perifèrics.

Però
darrera d’aquesta vida comuna s’amagava ‘la Goyerías’. Així, amb aquest
mot provinent de la seva família extremenya, coneixien els seus
companys de guerrilla a la que fou una de les poques dones que van fer
de ‘maquis’ durant la postguerra. I una de les últimes d’aquestes dones
que quedaven vives.

Va esdevenir guerrillera als 20 anys, quan va
fugir a la serralada propera al poble de Càceres on va néixer, Alias.
“L’únic delicte que va cometre va ser la solidaritat que va sentir per
la gent que es va haver d’amagar als boscos”, rememora Jaume Valls, un
històric militant antifranquista de l’Hospitalet que s’encarrega de
recuperar històries com la de la María.

La noia havia nascut el
1920 en una família de jornalers, i era la mitjana de tres germans, un
noi i dues noies. Els seus pares no eren especialment militants, i no
van abraçar ni el comunisme ni l’anarquisme, però sí el republicanisme
d’Azaña i l’ateisme. En aquest entorn María va sofrir, més que
participar, en la Guerra Civil.

Quan va acabar la contesa molts
homes que havien defensat la legalitat republicana i havien quedat
atrapats a l’Espanya franquista, sense poder creuar les fronteres, van
buscar refugi a les muntanyes dels seus pobles. No era habitual que
aquests grups, controlats normalment pel Partit Comunista amb l’objectiu
de desgastar el règim mitjançant atemptats i atracaments, acceptessin
dones: el PC volia mantenir la disciplina i tenia mal record de les
milícies mixtes anarquistes de la Guerra Civil, recorda Valls.

A
la Serra de Toledo, prop d’Alia, s’hi van refugiar entre 30 i 40 homes.
María i els seus germans els ajudaven amb queviures. Caminaven deu
quilòmetres al dia per dur-los-hi. Però el poble era petit i la Guàrdia
Civil es va acabar assabentant. Van detenir el seu pare i els tres
germans van fugir. Es van sumar al grup maqui.

El liderava ‘El
Chaquetalarga’, Joaquín Ventas Sita, d’uns 27 anys, i no era un grup
comú. El Chaquetalarga és criticat entre els que recorden el maquis
perquè no creia en la possibilitat de derrocar el franquisme mitjançant
la seva acció, i es limitava a fer atracaments per subsistir. Tampoc va
tenir problema en acceptar dones: n’hi havia una dotzena en la seva
guerrilla.

Totes es van emparellar i van quedar embarassades. La
primera fou Paula, la germana de María, que va tenir dues criatures. I
la Goyerías es va enamorar de Chaquetalarga, amb qui va tenir un fill el
1943. Després de donar-los la primera llet, els guerrillers abandonaven
els nounats en cases del poble. “Es tiraven dos mesos que no podien
alçar el cap de culpabilitat”, diu Valls, que afegeix que no tenien
altra opció perquè els nadons no podien sobreviure al bosc.

I els
adults amb prou feines. Molts anys després, ja passat el 2000, María es
va avenir a recordar aquella època davant d’unes estudiants d’història. I
a elles, dones com ella, els va explicar que, quan tenia la regla,
s’havia de netejar amb herbes i en tolls d’aigua.

Així va viure
fins el 1946 o 1947. La Guàrdia Civil havia anat detenint a companys
seus i María i Paula eren les úniques dones que quedaven al bosc amb una
dotzena d’homes. Un dia Chaquetalarga va marxar amb ells a buscar
menjar i va deixar les noies a càrrec d’un company. No sabien que era
l’últim cop que es veurien.

L’home que es va quedar amb elles les
va delatar a la Guàrdia Civil i la Goyerías i la seva germana van poder
fugir i van fer de serventes a la propera població d’Aguado un temps,
ocultant la seva procedència. Però finalment van ser descobertes,
detingudes i portades a la presó de dones de Las Ventas, a Madrid, i més
tard a Màlaga. Van ser preses fins el 1954, i María, una dona de geni,
encara recordava alguns actes de rebel·lia que li van costar càstigs,
com les cobles que va composar contra les monges que les vigilaven.

En
sortir de la presó va anar a Càceres amb la seva mare, que havia quedat
al poble, a mirar de recuperar el seu fill, que va acollir una família
de falangistes. No li havien posat nom ni l’havien dut a l’escola.
L’havien tractat tan malament que als 9 anys el nen va fugir a la
muntanya a buscar els teus pares.

“Quin salvatge has parit! Segur
que ja l’ha matat la Guàrdia Civil”, diu Valls que li van dir a la dona
aquelles persones, tot i que no era cert. Els fills de Paula, en canvi,
van tenir més sort: els va acollir un capellà que els va educar i avui
en dia són professors universitaris a Madrid. El fill de la Goyerías va
aparèixer el 2000, però va ser un retorn fugaç. Aquesta setmana, els
parents de la dona l’han cercat per informar-lo de la mort de la seva
mare sense èxit.

Amb l’esperança perduda, María va emigrar. La
seva intenció era anar a França a retrobar-se amb en Chaquetalarga, que
havia abandonat la guerrilla en perdre la seva enamorada de vista, però
es va quedar a Barcelona.

Com tant altres nouvinguts d’aquella
època, María va anar a Catalunya fugint no només de la misèria, sinó
també de la persecució i de la repressió, i es va trobar la pobresa. No
va ser fins un any abans de la mort del dictador que va accedir a un pis
de protecció oficial al barri satèl·lit del Gornal. Fins el 1974 va ser
barraquista, primer a Montjuïc i després al barri de Sant Feliu de
l’Hospitalet, i es va guanyar misèries netejant cases. Mai va cotitzar.

Va
refer la seva vida. Cap al 1957 va conèixer un home vidu que també
havia patit la repressió, i s’hi va ajuntar. María, feminista, no s’hi
va casar fins que va estar embarassada del primer fill, que va néixer el
1961. Van tenir un nen i una nena. El Chaquetalarga li va seguir
escrivint fins que ella li va demanar que deixés de fer-ho. “Era l’home
de la seva vida”, assegura Valls, però no el va tornar a veure mai més.
L’exguerriller va morir fa poc a París.

Van ser anys de silenci
que Maria va trencar el 1977. Llavors es va legalitzar el PSUC i María i
el seu marit s’hi van afiliar, tot i que la seva militància simbòlica
no va passar de principis dels 1980, quan el partit va patir la seva
primera escissió, la del PCC.

María va cobrar el 1982 una
indemnització per haver estat a la presó, però els reconeixements van
ser pocs. Ella els defugia. Tenia por. I no volia que l’anomenessin amb
el seu nom de guerra, la Goyerías. “Encara tenia aquesta obsessió de la
Guàrdia Civil”, diu Valls, que la conèixer cap a l’any 2000.

Darrera actualització ( Diumenge, 12 de setembre del 2010 11:31 )

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!