No tindreu pas el meu odi

Vendredi soir vous avez volé la vie d’un être d’exception, l’amour de ma vie, la mêre de mon fils mais vous n’aurez pas ma haine. Je ne sais pas qui vous êtes et je ne veux pas le savoir, vous êtes des âmes mortes. Si ce Dieu pour lequel vous tuez aveuglément nous faits à son image, chaque balle sur le corps de ma femme aura été une blessure dans son coeur. 

‘No tindreu pas el meu odi’ (Vous n’aurez pas ma haine). Aquest és el títol del commovedor libre que el periodista francés Antoine Leiris escrigué arran dels atemptats a la sala Bataclan del 13 de novembre de 2015. Leiris, supose que com fa sols unes poques hores tants i tants barcelonins i ciutadans d’altres nacionalitats, va perdre sobtadament la seva esposa Hélène a la sala de concerts parisina mentre era a casa fent-se càrrec del seu infant de sols 17 mesos, Melvil. En les hores seguides a la massacre,va decidir combatre la impotència i l’angoixa aclaparadores i insuportables escrivint un diari sobre la situació que li havia tocat viure, sobre les sensacions físiques que patia, l’estima infinita que professava a la seva parella; i sobre la determinació per tirar endavant en la vida i vore el seu petit infant créixer saludable i content. La batzegada inesperada que suposava la pèrdua de la manera més insospitada, brutal,  irracional i difícil de païr no havia d’enfonsar-lo ni canviar el rumb del seu projecte vital, ni tampoc convertir-lo en un ésser dominat per la rancúnia, l’odi i la infelicitat.

Durant els incerts moments posteriors a les notícies sobre l’atemptat, i possiblement quan ja havia rodat un grapat d’hospitals parisins amb el seu germà en una nit de recerca impotent i infructuosa de notícies d’Hélène,  començà un diari sobre la situació excepcional que estava vivint i feu uns cèntims al seu perfil de Facebook. Un petit text on  un jove pare impotent i devastat, començava a explicar a les seues amistats que el terror jighadista havia arrencat de la seva vida allò més volgut. La sensibilitat d’uns escrits absolutament colpidors que brollaven del més profund de l’èsser, feu que en les hores seguides desenes de milers de persones compartiren  aquella pàgina arreu del món. Qui sap si, emocionat per la resposta davant aquelles primeres paraules, o senzillament pel seu desig íntim d’escriure sobre allò que li estava tocant viure, Leiris va completar una narració que es resum en deu capítols i que es corresponen amb les deu jornades seguides a l’atemptat. Un diari aborronador i vertiginós que, en lloc de suposar una un viatge a la ràbia, la repulsió, la detestació o la malícia; esdevé un preciós exemple de la capacitat que tenim els humans per combatre l’adversitat i l’infortuni, o per pegar-li la volta a les situacions més inversemblants i insuportables que ens toquen viure. La fortalesa, l’amor insubornable i incondicional per la seva estimada i el seu infant, la determinació instantània per tirar endavant i fugir de la compassió d’un entorn òbviament impressionat per una situació capaç de commoure qualsevol, la lluita per demostrar-se a si mateix i a Mélvil de que res no va a canviar i de que junts seran igualment feliços, esdevenen la manera que  l’autor té de dir els terroristes que han fracassat en el seu intent de convertir-lo en un ésser infeliç, condicionat i atemorit; si més no, en una màquina d’odiar.

I certament impacta bastant llegir el neguit i la inseguretat del jove pare per explicar un nadó de solament disset mesos que no veurà més la seva mare, que ella no serà físicament més a l’hora del bany, ni d’eixugar-lo, ni de tallar-li les ungles dels peus. Que a partir d’ara serà solament el pare qui se n’ocuparà d’aquestes coses i de moltíssimes més; que s’ho faran tots dos intimament, sense tiets, ni avis, ni piadoses mares dels companys de la guarderia carregades de  tupperwares i farinetes. Però sobretot commou la vitalitat de qui, absolutament destrossat per dintre, tracta de sobreposar-se immediatament a la crudesa dels esdeveniments donant un caire de normalitat als quefers i activitats de la vida diària amb una vitalitat, una senzillesa, un valor i una tendresa que de veritat arriben a l’ànima qualsevol.

Escrivia estos dies el periodista Francesc Viadel un article sobre els propis fets de la sala Bataclan i també de quant havien arribat a afectar-li; de la crueltat d’un atac on centenars de persones s’abraçaven desesperadament com a conills mentre un grapat de miserables terroristes disparaven amb els seus Kalachnikov, i que possiblement estava la primer vegada que havia reflexionat sobre com d’impotent i insegur s’arribava a sentir davant el terror del fanatisme jighadista. Hi parlava -era principi de setmana- de detencions passades de terroristes a Catalunya; o de la pròpia possibilitat d’un atemptat a Les Rambles, al Gòtic o al Passeig de Gràcia, o també de com ens van sacsejar als occidentals els propis atemptats de l’11-S del 2001 a tots els occidentals i com arran d’aquells fets Norman Mailer feia palesa de la importància que tenia per als ciutadans americans anteposar la  llibertat a un terror impossible d’eliminar del tot. I realment és així, car la major satisfacció que podem donar al Daesh i els seus seguidors és precisament la de vore’ns arrossegar pel pànic i l’angoixa. Que la por, el terror, la inquietud, l’odi i la frustració s’instal·len a les nostres vides i les condicionen per sempre més, és l’èxit d’ells, el seu triomf, la constatació de que com de vulnerables som davant el seu autoritarisme i la seva barbàrie. I possiblement durant uns dies observarem canvis al nostre entorn, policies fortament armats als aeroports i les estacions, o inclús als carrers; o canvis fins i tot físics com els que he apreciat jo aquest matí al passeig marítim quan quasi ensopegue amb els immensos tests que a mode de bolards el consistori s’ha afanyat a instal·lar. Però en qualsevol cas és ara quan hem de fer-nos forts, quan hem de fer vore que som lliures, que a alguns ja fa molt que ens van intentar condicionar amb la por, la foscor i també el terror;  i que no ens deixarem acoquinar ni un sol moment. Mai. Excatament com feu el jove Leiris amb el petit Melvil des del primer instant.

 

La banalització de la crisi veneçolana

Assistim estos dies a la generalitzada pretensió de banalitzar els esdeveniments ocorreguts a Veneçuela les darreres setmanes amb la recurrència per una banda a la mofa, la burleta i el menyspreu; o per altra a constatada  manca d’interés general aa les enquestes d’un populatxo  a qui per estes contrades  preocupa com és normal infinitament més l’elevat percentatge d’atur que pateix l’estat; o en menor mesura la corrupció i els problemes econòmics que impedeixen molts arribar a final de mes. I clar, vist que ací els problemes que ens afecten a diari són uns i molt concrets, s’apel·lala a la desqualificació del gruix dels mitjans que informen a diari d’allò que passa al país caribeny adduïnt fins i tot que darrere de l’allau informatiu que ens arriba és un govern de Rajoy que vol emprar els fets  com una cortina de fum per tindre’ns entretenguts o aprofitar-se’n de la situació per atacar el fragment de l’oposició que s’identifica amb la revolució bolivariana.I no dic que no se n’abusse de les repetitives portades cridaners als mitjans més monàrquics, casposos i conservadors, però els fets ocorreguts estos dies no deixen de ser greus, molt greus.

Està  bé i és absolutament respectable que a molts no interesse pas el que ve ocorreguent al règim —règim, ja amb una capa del pretés vernís democràtic desgastat del tot– d’un senyor Maduro parapetat darrere d’una cúpula militar que ocupa càrrecs, institucions i empreses estatals, però em tem que el dret a la informació més o menys esbiaixada, tamissada, manipulada o abundant ha de seguir prevalent, i que en acabant cadascú pot fer-ne l’ús que vullga o treure les seves pròpies conclusions. Particularment, i com a habitant d’una xicoteta ciutat de la ribera occidental del Mediterrani, sóc dels que des de sempre ha tingut certa preocupació per allò que passa al món. M’importa allò que passa a Veneçuela com m’importa la repressió d’Assad a Syria –amb desenes de milers de desapareguts i torturats inclosos–; com em commou la persecucució a que Erdogan sotmet des de fa anys al poble kurd o ja més a prop nostre la consolidació de l’extrema dreta al si dels governs d’Hongria o Polònia o els allaus de refugiats i simples miserables sub-saharians que estafats per les màfies s’hi juguen la vida tractant d’arribar amb pasteres i pneumàtiques la la costa de Lampedusa o a la pròpia costa espanyola. Si fa no fa, m’impressionen, m’espanten i em commouen la injustícia, el patiment, la xenofòbia, les violacions dels drets humans o l’anul.llació de les normes més elementals de la democràcia.

Hi ha ara mateixa indefugiblement un munt de conflictes i situacions al món absolutament esborronadors als que, sens dubte, es presta poca o ninguna atenció mediàtica; però la problemàtica a Veneçuela, siga pel que siga arrossega ja molts anys als mitjans i noticiaris de l’estat que han fet generar posicionaments i opinadors de tota mena. I heus ací on pense que hi ha certa incoherència per part d’aquells que volen menystenir una situació veritablement greu o els qui s’hi presten a defensar allò indefendible un cop s’ha constatat que, malgrat la inestimable presència del valencià Vicent Garcés per mirar de vendre’ns que les regles del joc democràtic es respectaren impolutament durant un darrer referèndum que el gruix dels mitjans internacionals han qualificat del putxerasso més vergonyant de la història d’Amèrica Llatina, un frau de dimensions colossals que en aquella zona del globus s’ha comparat amb les actuacions passades de personatges tan miserables com els dictadors Porfirio Diíaz , Leónidas Trujillo i algun altre d’aquells que  tractaren de perpetuar-se en el poder durant lustres;  i que a la fi ha acabat per atorgar un poder inclús supra-parlamentari –el Parlament ha estat declarat en desacatament de manera infame pel propi Tribunal Suprem controlat pel règim– a una Asamblea Nacional Constituyente que podrà tindre competències per damunt de qualsevol altre organisme on els seus representants hagen estat triats mitjançant el vot democràtic. Una autèntica pantomima que recorda a les Corts franquistes. Però clar,  a esta banda de l’Atlàntic tota la clac que ho veu amb bons ulls, o que, si més no, afirma que no toca parlar-ne o que s’hi parla massa, possiblement pensa allò de que no és el millor, però Maduro i companyia són els nostres. O que si ho protagonitzen els nostres, algo de positiu tindrà, si fa no fa, com algo de positiu tenia la URSS, la Romania de Ceaucescu, la Cuba de Castro o les Baader Meinhoff; i que tots aquells que som crítics de debò que tenim algo de burgesos, de dretans, de feixistes, de privilegiats, d’aliats amb l’imperialisme ianqui o fins i tot d’admiradors de Donald Trump.

I ja pots aportar una bateria de dades de tota mena — índex de violència i inseguretat més alts d’Amèrca Llatina amb més de 60 homicidis diaris, impunitat judicial, inflació interanual del 80%, caiguda en picat de la Renda per Càpita des del 2008, corrupció desbocada entre les èlits governants, incessant increment de la pobressa extrema, desproveïment de queviures  i medicines essencials, sistema sanitari en fallida…– que l’etiqueta de feixistot no te la treuràs de sobre, i a la fi tot es reduïrà a una polarització entre nosaltres i vosaltres, el poble i els feixistes burgesos, els bons i els roïns. I no hi haurà més debat, ni tampoc dades per rebatre, ni raons aclaparadores. Senzillament el que estan fent Maduro, Diosado Cabello i companyia és absolutament legítim, estan donant una lliçò al món, i  no és necessari atendre a pretextos de cap mena ja que amb una reducció ximplista de les coses s’acaba abans; i a nosaltres ens empara la raó perquè estem dels costat dels qui des de sempre defensen ala poble i això és així. No és precís ni parlar-ne dels exiliats que viuen ací des de fa anys i als que sovint s’acusa de privilegiats o de traïdors. Privilegiats com Luis a qui conec de fa anys perquè treballa a la farmàcia del poble, que al principi del tot va votar il·lusionat Hugo Chávez, i que ara no vol ni saber-ne de creuar l’Atlàntic, ni que siga per Nadal. O Lisbeth i Sol, qualificades professores de música que es busquen la vida fent classes de cant i d’instruments deversos, i bolos estiuencs de tota mena; o la pròpia Lorena, que va arribar fa solament un any i ja ha aconseguit portar cap ací els pares octogenaris que m’explicaren el què havien patit per conseguir certs aliments i medicaments; i que tot just acaben d’arribar per poder tindre un final de vida més suportable, plàcid i digne.

Una altra cosa que té difícil justificació és el tema dels presoners polítics i la tortura.  Són voltant de 300 els presoners polítics tancats a hores d’ara a les presons veneçolanes. Gent que ha estat privada de la llibertat senzillament per la seva manera de pensar o per haver tingut el coratge de fer públic com pensen o visibilitzar -se mediàticament. Molts altres són només dissidents, ciutadans o estudiants crítics amb allò que els està tocant viure a la porta de casa. Recorde fa un parell d’anys la voluntat del Parlament Europeu de fer una declaració per demanar la llibertat dels presoners polítics veneçolans; i com algus polítics que ens toquen de molt a prop es varen abstindre o inclús vàren votar de manera inaudita i  vergonyant en contra de la llibertat d’unes persones que en molts casos, i com denuncien membres de Human Right Watch  –ho sé, també els nostres tenen ben clar que HRW o Amnesty International, són instruments propagandístics de l’imperialisme ianqui– acaben patint la tortura, les amenaces i la humiliaciíó…i com és típic en estos casos cap metge del sistema públic s’hi atreveix a fer cap informe. A la Syria d’Assad es compten per desenes de milers els qui s’apilonen en unes presons infames per la seva manera de pensar. Estudiants, advocats, periodistes, escriptors, poetes. Si fa no fa, persones amb capacitat per reflexionar, per comunicar, per incidir en el pensament de la resta de ciutadans. I allà tampoc es vol que es pense. I molts són també torturats o silenciats per sempre més. I no es parla molt d’aquestes i altres atrocitats, no sabem si per allò de que el baazisme s’associa amb certa esquerra a l’imaginari col.lectiu o si en posicionar-se Putin del mateix costat es té el convenciment més íntim de que són també d’alguna manera els nostres. Efectivament a hores d’ara la situació a Veneçuela, res té a veure i són dos escenaris diferents i incomparables, però la democràcia i la llibertat han acabat per ser anorreades pel chavisme en un país que s’enfronta a l’aïllament i la misèria col·lectiva; però també a anys de conflicte, de repressió i de retallades en drets humans i llibertats col·lectives. A la fi, situacions que difícilment poden menystenir-se per part d’aquell que tinga una mínima preocupació pels problemes que passen al món.