ROCKVIU

Festival Internacional de Benicàssim, 16 de juliol de 2010

ILEGALES

Els Ilegales van oferir un concert dur, contundent, enllaçant un èxit
darrera l’altre. Ells perfectes però hi havia massa distància
generacional amb el públic. Entenien el que aquell senyor calb els
cantava però són himnes que no els han arribat a temps. La majoria va
preferir la festa Stroke que cantar “Hola mamoncete” o cridar alló tant
maco de “solo la muerte te salva de la vida”.

JULIAN CASABLANCAS

Amb la seva imatge de nen dolent de casa bona va haver de recòrrer a
títols dels Strokes per salvar el concert: “Hard to explain”,
“Electrctyscape”, “Automatic Stop”, “Reptilia” han embogit al personal.

MUMFORD & SONS

Mumford & Sons són tot  un fenòmen a Anglaterra i així quedar demostrat quan tota la colònia britànica es va desplaçar en massa a l’escenari secundari en un ambient de bogeria i gairebé histèria. Quatre nois molt joves, en format semiacústic, innocent i un rerefons amateur que bé podríen comparar-se amb Els Amics de les Arts si no fos per que aquí les noies encara no saluden la sortida a l’escenari del grup despullant els seus pits.

VAMPIRE WEEKEND

Hem de reivindicar ara el “Graceland” de Paul Simon o la discografia
sencera de Johnny Clegg & Savuka? Això si, són massa joves per
fer-se grans… encara els falta per ser caps de cartell amb dignitat.

PETER HOOK performing Uknown Pleasures

Quina necessitat hi ha de treure a passejar el cadàver d’Ian Curtis a quarts de dues de la matinada? I una altre pregunta: perquè Peter Hook portava un baix que gairebé no va tocar en tota l’actuació (ho feia un mercenari que hi havia a la seva dreta)?

TRIANGULO DE AMOR BIZARRO

Beneït soroll

jj

jj van ser com una presa de pèl però sense el com. Una noia grassoneta amb molt bona veu i pinta neohippy i el seu maromo rondant-la, fent-li petonets i, molt de quan en quan tocant la guitarra. La resta pregrabats. Al final ella va quedar soleta a l’escenari fent del “Lithium” de Nirvana, però no ho va solucionar.

SR CHINARRO

Un viatge de retorn al passat, un venerable exemple de èpoques ja pretèrites del FIB.

HOT CHIP

Sense gaire diferència amb el bolo que van fer fa unes setmanes al Sònar.

GOLDFRAPP

La diva que podia haver estat i que es va perdre pel camí. Que malament ha envellit!

YATCH & THE STRAIGHT GAZE

Un entretingut projecte d’electrònica teatral. Divertits, sense arribar a ser sorprenents.

Aquest any costa més trobar-los, però no patiu que hi són. Potser (de moment) són
menys hooligans que altres anys i, sobretot, una mica més nets. Aquí teniu la galeria del millor de cada casa.

---