ROCKVIU

Robin McKelle + Isma Prados, Palacio del Flamenco (Barcelona), 14 de novembre de 2007

Ahir em van convidar a una jornada gastronòmic-musical a càrrec del cuiner Isma Prados i la cantant nordamericana Robin McKelle.

De la part musical ja en parlaré en la crònica corresponent, i sobre la part culinària, que voleu que us digui. Tota una experiència pel paladar, una explosió de sabors, unes postres exquisides, etcètera… però aquest minimalisme de plat immens i una tifa al mig no fa per mi que a l’hora de triar un restaurant ho faig més pel número d’eixos i rodes dels camions que hi ha aparcats a la porta que no pas per la quantitat d’estrelletes mixelin que puguin lluir.

Crònica
Article publicat a El Punt el dia 18 de novembre de 2007

Jazz amb la panxa contenta
música/Robin McKelle

Xavier Mercadé
Possiblement
la música i el menjar siguin dels pocs plaers que encara no s’han vist
proscrits en la nit barcelonina si no fem cas, és clar, a aquells que
volen tancar les sales de concerts ni als dietistes. Dimecres passat es
van unir les experiències auditives i gustatives en un sopar servit pel
xef Isma Prados i la música de la cantant nord-americana Robin McKelle,
al Palacio del Flamenco. Un local que, tot i el seu nom, no és un espai
ranci amb tot de tòpics que omplen les parets, sinó un acollidor teatre
que manté en alt grau el mateix ambient de quan era Fòrum Vergés i
acollia les primeres actuacions de Raimon i dels Setze Jutges.

Després
de les salutacions de rigor d’Isma Prados davant d’uns 300 comensals,
es van servir un seguit de viandes amb noms tan suggeridors com Happy crab jam cocktail o Cheek to cheek,
que en alguns casos es trigava més a llegir-ne la composició que a
menjar-los. Tot regat amb bons vins i unes postres excepcionals: un
pastís de guaiaba deliciós.

La part musical anava a càrrec de
Robin McKelle, una vocalista de Boston (Massachussetts) que s’ha format
compartint escenari amb músics de la talla de Herbie Hanckock, Michael
McDonald o Wayne Shorter i que ha rebut nombrosos elogis amb el seu
disc de presentació, Introducing Robin McKelle. Simpàtica,
atractiva i comunicativa, Robin potser no té una veu que contingui la
varietat de sabors i textures de la cuina de l’Isma, però se sap moure
perfectament dins del terreny dels estàndards del jazz. Una cantat
versàtil al servei d’un repertori sense gaire sorpreses i acompanyada
per un competent trio de músics (Alain Mallet al piano, Peter Slavov al
baix i Jaz Sawyer a la bateria). Una formació que l’allunya de la big band amb què va enregistrar el seu disc i que dóna una major austeritat al seu directe.

Cry me a river de Julie London, la popular Bei mir bist du schon de les Andrew Sisters i una versió en clau llatina de l’Eleanor Rigby
dels Beatles van ser els millors moments de la nit, tot i que va
resultar especialment brillant quan va recordar Nina Simone ?amb Mad about the boy i (You’ll) Go to hell.
Llàstima que les xerrameques i les tertúlies de l’hora del cafè entre
una part del públic van ser força incòmodes, com també ho van ser
aquells que van decidir plegar quan l’actuació només feia mitja dotzena
de cançons que havia començat davant l’estranyesa de l’artista i el seu
grup. Per tancar la seva actuació, Robin McKelle va convidar Isma
Prados a deixar per uns moments les seves bateries de cuina i
canviar-les per les musicals per portar el ritme de Route 66.

Lloc i dia: Palacio del Flamenco (Barcelona).14 de novembre