ROCKVIU

Rufus Wainwright, L’Auditori (Barcelona), 4 de novembre de 2007

No se amb quina versió quedar-me, si la de Judy Garland de 1950 o la de Rufus a Glastonbury.

Article publicat a El Punt el dia 7 de novembre de 2007

Pel camí de les rajoles grogues
música/Rufus Wainwright
Xavier Mercadé

En
l’última edició del Festival de Benicàssim, Rufus Wainwright va oferir
un dels millors concerts de la mostra tot i la situació adversa de
fer-ho en un espai envoltat de hooligans i a primera hora de la
tarda. Era fàcil, doncs, pensar que a l’Auditori, Rufus superaria el
nivell, però pocs es podien imaginar que el llistó es pogués alçar tant.

Les cançons de Rufus juguen amb els sentiments de les persones, fent
pujar i baixar els ànims al seu gust. Pot passar, sol amb el piano, del
barroquisme de Cigarrete & Chocolate milk i Tulsa a una senzillesa envoltat d’una excel·lent banda de set músics, com va fer amb Tiergarten.
Comentaven els de la seva discogràfica que diumenge es va trobar
malament de veu i va haver de cancel·lar diverses entrevistes per
cuidar-se la gola. Poc es va notar, ja que interpretacions com les que
va fer al piano de Nobody’s off the hook o del tema tradicional irlandès Macushla,
interpretat a pèl, van deixar clavats al seient tots els que omplien
l’Auditori. Amb un escenari decorat amb una immensa bandera
nord-americana en blanc i negre i dues boles de miralls, Wainwright va
demostrar que no té cap temor al ridícul amb cançons que superaven el
seu aspecte visual: en la primera part, va sortir amb un llampant
vestit de coloraines i, en la segona, vestit de tirolès. Amb els
pantalons curts amb tirants i els mitjons blancs fins als genolls va
construir la part més memorable del concert. Va tenir un primer record
per al llegat de Judy Garland amb A foggy day (A damsel in distress) i If love were all
(«dues cançons que no tornaré a cantar, resulten molt dures per a mi»,
va afirmar); va demanar que la gent portés el ritme flamenc per
acompanyar Beautiful child, va mostrar el seu cantó més reflexiu i delicat a Not ready to love i va ensenyar fins on poden arribar les seves pretensions amb Slideshow i Do I disappoint you.
A la primera tongada de bisos, un Rufus vestit ara amb un barnús blanc
va donar la sorpresa convidant la seva mare, la cèlebre cantautora
canadenca Kate McGarrigle, a acompanyar-lo al piano per descobrir el
camí de rajoles grogues que portaven Judy Garland al reialme d’Oz, sota
els acords de la clàssica Over the rainbow. Junts van fer Barcelona,
una cançó inclosa en el seu primer disc i que es van disculpar per no
haver-la assajat abans. I com que on n’hi ha dos n’hi ha tres, Judy
Garland va tornar a aparèixer en la recta final, quan Rufus es va
pintar els llavis, es va calçar les sabates de tacó i amb els músics
fent de cos de ball va escenificar Get Happy de la pel·lícula Summer stock (1950). Un final espaterrant amb la lectura, com a cirera del pastís, de Gay messiah amb el músic transvestit i el públic dempeus acomiadant un concert difícil d’oblidar.

Lloc i dia: L’Auditori (Barcelona). 4 de novembre