Eufòria en el galliner
The Fleshtones, sala Razzmatazz 3 (Barcelona), 5 de novembre de 2009
Entre les les fotos a color i les que hi ha més a baix en blanc i negre hi ha vint-i-dos anys de diferència. Ara, per fi sembla que ja hi hagi un signe d’envelliment en la fórmula dels The Fleshtones: a la testa de Peter Zaremba ja es veuen algunes canes. Per la resta tot segueix com sempre.
El seu pla és molt senzill, un guió que no per ser conegut perd la seva efectivitat: fer-la grossa ja des de la primera cançó, que el concert no sigui una progressió de menys a més culminant en els bisos. No, el que ells volen i aconsegueixen és que la eufòria col·lectiva comenci des de que pujen a l’escenari i no acaba fins l’hora d’anar a fer nones; ja sigui llençant-se al públic, fer-lo ballar de totes les maneres possibles o realitzar les coreografies més efectistes, tot amarat en greixós rock and roll garatger irresistible.
Segur que si cap metge ha receptat viagra als The Fleshtones aquests directament se la injecten per vena abans de cada concert.
El que segueix sent increïble és que una banda nascuda l’any 1976, que mai ha decebut amb els seus directes i que hauria de tenir una clientela fidel i numerosa, hagi de conformar-se en tocar en un espai reduït com és la tercera sala del Razzmatazz.
The Fleshtones, Recta de l’Estadi (Barcelona), 25 de setembre de 1987
El set list dels The Fleshtones al segle XXI
Els vaig descobrir fa no res, setmanes. Vaig veure el docuemental que van passar al InEdit aquest any i vaig sortir amb la sensació de “els hem d’anar a veure”. Afortunadament van venir, tot i que no es un estil musical que la nostra cosmopolita ciutat cuidi gaire. No em sabia les lletres de les cançons però no importava perquè vaig disfrutar de principi a fi del concert. Vaig sortir de la sala amb un somriure a la cara. També penso que la sala era massa petita. Com també era massa petita La 2 pels Dictators…afortunadament van venir.
salut!