ROCKVIU

Marilyn Manson, Palau Olímpic de Badalona, 22 de novembre de 2007

Mai havia vist tanta apatia entre el públic (unes 4.000 persones, l’Olímpic de Badalona mig buit): acaba la part oficial del concert i silenci, ningú reclama el bis que tothom sap que caurà. Primer bis i, de nou, silenci, ni picar de mans ni cridar "una altre", "otra" o el que sigui. El tècnic de llums encén un parell de cops les cegadores per veure si la gent reacciona… Fa el "The beautiful people" i en acabar el públic gira cua per sortir pitant a agafar l’últim metro sense ni girar-se per mirar l’escenari des d’on Marilyn Manson ha fer l’actuació més pobre i previsible de la seva història.

Crònica
Crònica publicada a El Punt el dia 26 de novembre de 2007

El lleó ja no fa por

música/Marilyn Manson
Xavier Mercadé

Eat me, drink me
és possiblement el disc més fluix que ha facturat Marilyn Manson en la
seva carrera, però la gira de presentació, Rape the World Tour, ha
estat de lluny el pitjor que s’ha vist del reverend en les seves
visites a Catalunya. Davant d’un pavelló amb poc més de quatre mil
persones, Marilyn es va presentar en un escenari auster, lluny dels
grans decorats on posava en escena el seu shock rock.

Els
recursos escènics i teatrals de Marilyn Manson han perdut ja tota
l’efectivitat: l’etern púlpit des d’on arenga les masses a Aticrhist Superstar, la nina decapitada que ja s’ha afegit a l’espectacle des de fa gires, i això per no parlar d’un ridícul ring de boxa a Fight song que només va merèixer un trist somriure i una mirada de perplexitat. Per moments podíem pensar que estàvem davant d’una cover-band
de Manson, però l’amateurisme d’una banda de versions hauria fet que
almenys els efectes especials de fireta fossin més entranyables. Si
visualment i plàsticament l’espectacle va arribar a Badalona devaluat,
musicalment va deixar de banda les noves cançons ?només en va fer tres?
per dedicar-se als grans èxits de la banda. El cantant ja podia
arrossegar-se per terra, atordir amb llums estroboscòpics, deixar
tothom mig sord amb un volum brutal, canviar de vestuari, intentar
degollar-se amb el ganivet que portava acoblat al micròfon o recórrer a
tota mena d’efectes que no aconseguien ni sorprendre el xaval d’onze
anys que era a primera fila envoltat d’adoradors gòtics i acompanyat
pel seu pare, un veterà rocker acostumat a mil batalles i escenaris.
Una apatia que va culminar a la tanda de bisos, en què el públic el va
castigar amb un silenci inèdit. Després d’intentar solucionar-ho
baixant cap al públic durant The beautiful people, aquest va
girar cua per sortir corrent a agafar el darrer metro de la nit, no fos
que la tornada encara els amargués més la nit.

Es pot dir que
Turbonegro, la banda escandinava que va fer de telonera, es va menjar
Manson amb patates. Tot i sortir en inferioritat de condicions amb el
so retallat, una il·luminació pobra i el temps comptat, el seu glamur
barroer i el seu punk rock de barri baix va tenir moments molt
més explosius que no pas el tren de la bruixa del cap de cartell. Van
sortir directes a matar, a convèncer condensant el bo i millor dels
seus discos en poc més de mitja hora.

Fins i tot el baixista
Happy Tom vestit de mariner o el cantant Hankvon Helvete jugant a ser
víking salvatge que vol ser l’antítesi d’un rock star tenien més gràcia que el titella de Manson convertit ja en una caricatura d’un artista que no ha sabut reinventar-se.

Lloc i dia: Pavelló Olímpic de Badalona, 22 de novembre