ROCKVIU

David Bowie, Mini-Estadi (Barcelona), 7 de juliol de 1987

Ja vaig explicar en el seu moment que vaig començar a llegir revistes musicals amb El Gran Musical i altres artefactes de caire comercial. Però un bon dia del mes d’octubre de 1980, jo amb tretze anys, vaig veure al quiosc de sota de casa una revista anomenada Vibraciones. Aquell número 73 tenia una portada molt estranya basada en un quadre de Carmelo Hernando i un sumari on gairebé no coneixia a ningú (Alice Cooper, Pink Floyd, Sex Pistols, Ramones, Clash, Peter Gabriel… sí, em quedava moltíssim per aprendre!) però regalaven un flexi-disc de la cançó “So long” dels Fischer Z, el grup de pop australià anglès de moda en aquell 1980. Tot un xollo: disc + revista a preu únic, perfecta per mangar-la al quiosquer.

El contingut de la revista en va fascinar. Tot i que escoltava programes musicals i revistes que parlaven de músics, allà hi havía tot un catàleg de noms absolutament desconeguts i que no sonaven en les emissores i ni tan sols sortien a l’Aplauso. I amb articles sorgits de les plomes d’Oriol Llopis, Diego Apunto Manrique, Ingaci Julià i Jaume Gonzalo! Articles addictius escrits amb una passió i convenciment que mai havia trobat. I a sobre les grans, immenses, fantàstiques fotografies de Francesc Fàbregas. Sí, quan sigui gran vull fer les fotos com les feia (i encara les fa) ell.

El que més em va cridar l’atenció va ser un tal David Bowie a qui la revista li dedicava el “Vip”, el quadernet central biogràfic.  Quí carai devia ser aquest senyor a qui li dediquen tant espai?

Al dia següent vaig prendre una decissió de la que mai me n’he pendit: vaig acostar-me a una botiga de discos (concretament Castelló, la que hi havia a Tallers amb Ronda Universitat) i vaig demanar “l’últim de David Bowie”, així, a la brava, sense concretar. El senyor botiguer es va donar mitja volta, va remenar a la caixa del singles i em va servir el “Ashes to ashes” del duc blanc. En el metro cap a casa, ja sense la setmanada a la butxaca, frisava per desentranyar els misteris d’un single amb una portada estranya i on sortia un senyor vestit de pallasso, però pallasso d’aquells de mal rotllo.

Va ser posar-lo al tocadiscs familiar i descobrir que s’obrien les portes de la percepció a tot un món que fins aleshores havia estat ocult per a mi.

Ashes to ashes, fun to funky
we know Major Tom is a junkie
Strung out in heavens high
Hitting an all-time low

segueix més avall

Mil preguntes esclataven al meu cervell: qui és Bowie? qui és el Major
Tom? què vol dir junkie? com és que te tres estribillos diferents? existeixen més cançons com aquesta? n’hi ha
més com ell? per què ens ho estan amagant?

A aquell single de Bowie el
va seguir el ChagesTwoBowie (el recopilatori de la segona època) i amb els anys un
munt de discos, llibres, vídeos i tota mena de material que ara omplen una lleixa del moble del menjador de casa meva (n’hi ha una altre
dedicada als Stones i una tercera dedicada a l’obra i miracles de Quimi
Portet i Manolo Garcia).

No cal a dir que si amb la primera recerca
vaig tenir aquells resultats, partir d’aleshores investigar en l’univers
musical es va convertir gairebé en una tasca divina. Més endavant
Vibraciones es va convertir en una Bíblia que cada mes devorava per
descobrir noves bandes, nous sons, noves sensacions… Generalment la
comprava de segona ma, el número del mes passat, en botigues com la que hi havia a l’Avinguda de
la Llum, un altre d’aquests espais màgics desapareguts de Barcelona i
absolutament irrepetibles.

Llàstima que va durar poc, la revista va caure en la seva decadència
absoluta fins que va aparèxier, ara fa un quart de segle, reconvertida en Rock Espezial
(posteriorment coneguda com a Rockdelux).