ROCKVIU

Fotos i cròniques del món del rock, per Xavier Mercadé (Totes les imatges són © Xavier Mercadé / rockviu@yahoo.es)

Qui n’ha begut en tindrà set tota la vida

Publicat el 17 de maig de 2008 per rockviu

The Rest is Silence, Plaça de la Catedral (Barcelona), 23 de setembre de 2000
Mishima + Helena Miquel, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 16 de maig de 2008
Mishima + Miqui Puig, L’Auditori-Sala Oriol Martorell (Barcelona), 16 de maig de 2008

Fa vuit anys, en les festes de la Mercè, l’amic i periodista Lluís Troquel em va localitzar pels voltants de la Catedral abans d’un concert d’en Peret (en aquell temps treballavem plegats en la revista madrilenya Escenarios) i em va dir “fes unes fotos a aquest dos nois, que han fet una companyia discogràfica nova”.

Els dos nois amb pinta d’ulleresdepasta i de subscriptors vitalicis a Rockdelux, havien creat una segell anomenat The Rest is Silence i la seva primera referència seria el disc Lipstick Traces el seu propi grup, Mishima.

La vida de l’escriptor japonès Yukio Mishima sempre m’ha fascinat, sobretot per la seva curiosa afició pel seppuku. Per tant, un grup que portés el seu nom havia de ser interessant i per això els he seguit amb atenció tots aquests anys aplaudint a rabiar sobretot quan van decidir passar-se al català amb Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa. (2005).


(n’hi ha més)

Tot i el caràcter intimista de la seva proposta, un lloc com L’Auditori no s’addiu amb Mishima. Tallo i enganxo un comentari firmat per The Dilèpcia que he llegit avui al seu Myspace i te més raó que un sant:

“Acabo d’arribar a casa. Em preparo un jack Daniels amb cocacola i m’encenc un cigarro… …
Per
fi us he vist en directe, sou boníssims tius. Però l’auditori és una
puta merda per veure concerts així. Tothom allà sentat, picant de mans
descompasadament… silenci… silenci…
Merda de ciutat, tancan
tots els bars i sales de concerts per tenir-nos sentadets a l’auditori,
al palau de la música… Prou, és l’última vegada que vaig a l’auditori
a escoltar pop… sempre dic el mateix i acabo tornant… però buenu…”

A aquest comentari només vull afegir que una actuació en un espai d’aquestes característiques no ha de ser sinònim de mantindre tot el concert gairebé a les fosques i amb il·luminació tènue. Darrerament a les sales de L’Auditori no hi ha manera de que el tècnic de torn trobi l’interruptor que encén els llums.

Publicat dins de Concerts | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.