Jamiroquai ja no és aquella banda dirigida per un noi insolent de 23
anys que fa gairebé 20 anys va plantar cara a la indústria amb un híbrid
de música disco i funk amb algunes notes de jazz. De ser
un simple imitador d’Stevie Wonder, Jamiroquai ha passat a ser tot un
referent de la música dels anys noranta. Feia força anys que no
trepitjaven el país (la seva darrera actuació va ser al Fire Festival
celebrat a Roses l’any 2005) i el cicle Els Concerts de l’Estiu al Poble
Espanyol es va tancar amb un ple total amb més de 5.000 espectadors
disposats a deixar-se la sola de les sabates ballant al ritme d’aquest
excèntric col·leccionista de Ferrari.

Amb un barret negre gens
cridaner –entre el públic era fàcil veure capells de plomes més
vistosos– i un gruixut ponxo absurd de portar el darrer dia del mes de
juliol, Jay Kay semblava més el Clint Eastwood crepuscular d‘El bo, el lleig i el dolent que no pas el cowboy de l’espai que va venir a redimir-nos amb un arsenal de ritmes ballables i la presentació del seu disc nou, Rock dust light star.
Però el cantant venia tocat per una hèrnia a l’engonal que va fer
suspendre el concert de dimarts a Baiona i dos concerts més en festivals
alemanys a mitjan juliol. Per això l’estranyesa que suposava veure el
britànic més quiet del normal, només passejant-se per tot l’escenari i
sense fer cap de les seves característiques passes de ball. A això cal
afegir-hi que durant més de mitja actuació el músic va estar més
preocupat pel so que no pas per la comunicació amb el públic. A més, a
la segona cançó va ventar un rotund “no lights!”, demanant que
apaguessin els dos canons que l’il·luminaven, i el conjunt de l’actuació
va perdre efectisme. Només a partir de Love foolosophy va
semblar oblidar-se dels problemes i llançar-se al cantó més lúdic de la
nit, i va ser aleshores que la banda que l’acompanyava va donar-ho tot
amb temes com ara Alright,Travelling without moving i Deeper underground.