Fa 62 anys que finalitzà la segona guerra mundial. Els horrors del nazisme ompliren el món i els cors de les gents. Les imatges dels camps d’extermini : els cadàvers esquelètics en les fosses obertes, els supervivents, pell i ossos, el rostre convertit en ulls, fora de les òrbites, oberts desmesuradament i tràgica. La mirada d’aquells homes i dones i nens ens foradà la consciència i ens convertí en part de la gran culpa.
Les imatges testimoniaven l’existència del Gran Mal, l’infern convertit en l’acció de l’home. Algun cop s’ha preguntada si l’horror ens hagués colpit amb la mateixa força si no haguessin existit les fotografies que el conservaren per sempre. Les seguí el testimoni escrit. Levi la impressionà profundament, "si questo é un homo", la terrible frase es fussionà amb la seva sang, quedà tatuada de manera invisible en la seva pell.
L’art ha refutat Adorno… encara que certament la poesia mai no podrà ser llegida com ho fou abans, perquè després de l’horror mai l’ésser humà no tornarà a ser com abans.
Enguany a les llibreries han estat moltes i celebrades les obres sobre el nazisme, la Shoahl, l’infame genocidi : "El castell del bosc" de Norman Mailer, "Les benignes" de Jonathan Littel, "El noi del pijama de ratlles"de John Boyne i de manera col·lateral relacionades amb el poble jueu "El pont dels jueus" de Martí Gironenell , "A fil d’espasa" de Manuel Forcano o "La lladre de llibres" de Markus Zusak.
El perquè és inquietant. No és literatura revisionista. El Mal atrau, és més fort que el sexe o l’amor. L’escriptor ho sap.
Es pregunta : les llegim per a no oblidar la Gran Culpa o simplement ho fem com a espectadors del dolor de l’altri, com a voyeurs del Mal?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
els llig per intentar comprendre com en vam ser capaços. I com que molts supervivents van decidir prendre’s com a missió testimoniar, jo crec que nosaltres tenim la missió d’escoltar, mirar i llegir els testimonis que ens fan. Pense que, sense fotos, l’horror ens arribaria d’una forma diferent. Per cert, la major part de les fotos les hem vist gràcies a un català valent.
Sempre segueixo amb atenció els teus comentaris. Aquest no l’entenc, em sorpén la simplificació, doncs la majoria d’aquests llibres són un cant a la supervivència. Però a més les coses sempre són més denses, sobretot si parlem de literatura i de sentiments.