Coc Ràpid

He coincidit a una parada de la plaça amb una dona extraordinària, encara jove, amb veu alegre i rostre serè; l’he mirada amb respecte i agraïment, l’he admirada per la veu alegre, el posat dinàmic, la naturalitat del seu cap rapat vencedor de la malatia.
He recordat la “Passió de Joana d’Arc “de Dreyer, una obra mestra del cinema-art, el rostre de na Falconetti és inoblidable. La mirada perduda, l’ànima ferida i el cap cruelment rapat a tisorades com a símbol de la revenja de l’inquisidor sobre la dona, la humiliació, el preludi de la mort a la foguera. Rapar el cap era un càstig a la dona fetillera, a la bruixa, desproveir-la dels cabells era treure-li el senyal del diable. Als cabells, segons l’home, residia la seducció malèvola de la dona, i , per aquesta raó, l’ordenà cobrir-se el cap amb el vel.

El vel era la mostra de pudor, de modèstia i l’avís que la dona era mullerada o promesa, que no era disponible per a un altre home que no fos el seu amo. La dona talment un objecte. Ja ho afirmà Tertul·lià, al segle II, “el vel és l’armadura del pudor”. Només les prostitutes mostraven els cabells, la seducció diabòlica. 
A l’edat Mitjana occidental el vel deixà pas a la còfia de les classes benestants, més tard a les grans perruques i modernament als barrets mentre que les dones humils cobrien els cabells amb el mantell o el xal, els cabells sempre llargs, recollits amb el monyo. El segle XX és el de la gran mutació, la dona es talla el cabell a “la garçonne”, a l’aire. La dona deixa lliure els cabells i es rebel·la a mantenir-los amagats i recollits. Mentre, al món islàmic el vel de la dona segueix essent el senyal de l’estructura patriarcal i, anacrònicament, els ordes monacals cristians femenins són, en la cultura occidental, el reducte del símbol del pudor, com els pares de l’església establiren. 

La imatge del cap rapat de la donzella d’Orleans, de les bruixes a les fogueres és la mateixa de les dones rapades per homes , després i durant les guerres, exhibides nues de cap com víctimes tonsades de la barbàrie masclista.

Els cabells de la dona ja no poden ésser el botí de l’home, dones coratjoses han mostrat i mostren nu, rapat, el cap, vencedores de la malaltia i han retornat la dignitat arrancada a tantes dones sàbies, rebels, transgressores que ens han precedit.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!