SAMFAINA VALLESANA

Amb el títol de Regeneración Democràtica, el dissabte 6 d’abril en Juan Guil feia una crida, una vegada més, a la ja llegendària unitat de l’esquerra local amb l’ànim que la ciutat pogués fer un salt qualitatiu des d’una gestió municipal on es recuperés la qualitat democràtica.

L’aspiració és lloable i la signaríem moltes persones de la ciutat, i més ara després dels vergonyosos esdeveniments viscuts. Un clam idíl•lic dins de la doble conjuntura local de crisi econòmica i institucional. Malauradament, però, tot el que té d’idíl•lica ho té d’utòpica en el sentit d’irrealitzable.

No cal remuntar-se a intents anteriors, només cal repassar els últims mesos de la vida política municipal. Encara avui t’atura gent pel carrer i pregunta estranyada: com és que davant d’uns fets de corrupció d’aquesta magnitud, no ha prosperat una moció de censura amb un govern de transició que fes neteja per encarar adequadament les properes eleccions municipals?

La resposta pot ser més o menys eclèctica, però en el rerefons s’hi troba una única raó: la majoria de forces polítiques estan supeditades a prioritzar el projecte nacional propi (programes, compromisos i acords) per damunt de les necessitats i requeriments locals. I això, que és plenament legítim i habitual, ha fet perdre la possibilitat que Sabadell fes un salt qualitatiu. S’ha prioritzat el global i s’ha abandonat allò local. No cal apuntar sigles, no pretenc assenyalar ningú, només intento exposar un anàlisi objectiu dirigit a la medul•la dels fets.

Si avui Sabadell continua fent la viu-viu, amb un agraït retoc d’actituds, és perquè el sentir conjunt de les forces polítiques a l’oposició no té com a valor prioritari defensar els interessos de la ciutat. De prioritzar-los, els esdeveniments s’haurien desenvolupat d’altra forma i en qualsevol cas el resultat hauria estat diferent.

El ventall local de l’esquerra, tot i autoanomenar-se alternativa i en alguns casos antisistema, no s’escapa d’aquesta trampa immersa en la cultura política del mateix sistema. L’entorn programàtic dóna raó de ser a cada força política fins el punt de prioritzar els objectius nacionals amb totes les seves conseqüències, les quals a nivell local acostumem a manifestar-se en: ofegar les necessitats específiques, actuar en detriment de les accions polítiques emergents, dificultar l’addició de potencialitats i practicar l’etiquetatge polític que emfatitza la divisió. Res millor per a la supervivència del sistema imperant.

Així, l’esquerra, paradigma de la diversitat i de la sensibilitat, és abocada a adaptar el seu projecte nacional, l’única raó, i defensar-lo com a proposta política local genuïna, comportament que sovint la incapacita per prioritzar allò que uneix i fer de la suma de diversitats la massa crítica del canvi. Alhora la seva raó actua d’anticòs, li nega el supòsit que només sigui una entre altres. Fet que dificulta involucrar-se perquè la síntesi de totes es converteixi en un discurs demolidor.

És evident que des d’aquesta anàlisi, en el cas de Sabadell, qui es troba millor col•locada per promoure o formar part d’una candidatura unitària que la superi és l’Entesa per Sabadell, organització amb propostes estrictament locals, absenta de compromisos a una altra escala i sensible fins el punt que el seu electorat pot ser partícip o no d’altres projectes a escala nacional.

Si disposar d’un embrió ja és una bona arrencada, no és condició suficient per avançar en la direcció que suggeria Juan Guil. Cal la pràctica d’una cultura política (ètica, sensible, dialogant i de tolerància) que la faci possible i, tal com s’ha comentat, precisament els últims ignominiosos esdeveniments han permès mostrar, a dins i a fora de l’àmbit municipal, que encara estem distants d’assolir aquest nivell polític.

Les properes eleccions municipals estan lluny o a prop segons es miri, però, molt possiblement el tren se’ns escaparà de nou, una cosa són les il•lusions i l’altra la crua realitat.

Article publicat al Diari de Sabadell, 14 de maig de 2013