SAMFAINA VALLESANA
Bloc d'en Sebastià Ribes i Garolera
Les pel·lícules anomenades de ciència-ficció sovint ens escamotegen el temps necessari perquè els protagonistes assoleixin el seu objectiu. Algunes inclouen en el guió un període d’hibernació dels protagonistes (Avatar o Prometheus) per afegir-hi un toc de realisme.
La insistència en la projecció de films d’aquest tipus, a base de visionar-los, ens encomanen la il·lusió o la percepció que les distàncies no són tan inassequibles. Tanmateix la realitat continua sent molt crua i val la pena reflexionar-hi una mica per poder valorar justament la importància d’aconseguir fites espacials extraterrestres, com les que són comentades aquests dies sobre l’aterrada en el planeta Mart o la pròxima sortida de les naus “Voyager 1” i “Voyager 2” del camp d’influència directe del nostre sistema solar.
El primer obstacle, per aproximar-nos a la realitat, és la magnitud de les distàncies astronòmiques, les quals costa d’imaginar-te-les. Ens passa el mateix que si ens parlen dels milions d’euros necessaris pel rescat europeu de l’estat espanyol, no som capaços de “percebre”, de “fer visual” aquesta quantitat. Només arribem a dir… Osplens! És molt.
Per “veure” les distàncies entre els astres ens valem, entre altres, de la unitat “any llum”: distància que recorre un raig de llum durant un any. Cal considerar que la llum es desplaça, en xifres rodones, a raó de 300.000 km/seg. Si aquesta velocitat no ens fa pessigolles només cal pensar que amb els temps de dir “tic, tac” la llum ha recorregut la barbaritat de 300.000 kilòmetres. Ep! Poca broma, en un segon pot fer 7,5 voltes a la Terra.
Si observem el firmament, l’estrella més pròxima, la que amb un símil terrestre en diríem “la casa de la cantonada”, és l’Alfa del Centauri i es troba a 4,3 anys llum. Al nostre “Sabadell” astronòmic, la galàxia de la Via Làctia, se li suposa un diàmetre de 100 mil anys llum. L’Andròmeda, la galàxia més pròxima, que en vida quotidiana seria com assenyalar la població veïna de Terrassa, està situada a 2,5 milions d’anys llum. Ei! Sí, s’ha llegit bé. Milions.
Per això si en una pel·lícula ens parlen d’un viatge interestel·lar, tot i ser impossible és assumible dins de la ficció, però si comenten un viatge intergalàctic és per pensar que el o la guionista no té ni la més mínima idea d’astronomia o tant li fa posar cura en allò que ens diu, en conseqüència el seu producte no es mereix el qualificatiu de pel·lícula de ciència-ficció.
Un segon repte per a les nostres percepcions, fetes a mida terrestre, és la durada de la vida humana associada a la velocitat. Els artefactes que hem aconseguit impulsar a més velocitat són els satèl·lits llençats a l’entorn de la Terra, avui tan útils. Es desplacen a velocitats de l’ordre de 25.000 a 50.000 km/h. Velocitats tremendes si utilitzem els nostres referents més pròxims, avions o automòbils, perquè en 1 hora poden donar la volta a la Terra.
Les esmentades naus “Voyager” es desplacen quasi a 60.000 km/h i avui es troben “només” a una distància equivalent a 17 hores si ho fessin a la velocitat de la llum. Per recórrer una distància equivalent a 17 hores llum han necessitat 35 anys de vida terrestre que és l’edat de totes les persones nascudes a l’any 1977, data del seu llançament. I encara no han sortit del sistema solar!
Quan la generació del 1977 arribi als límits de la seva vida, suposem 90 anys, les naus, si encara funcionen, “només” hauran recorregut 44 hores llum (aprox. dos dies de l’any llum). Per recórrer la distància d’1 any llum amb aquesta velocitat ens calen 18.000 anys.
Si ara tornem la vista al cel per observar “la casa de la cantonada” (4,3 anys llum) o “la veïna ciutat de Terrassa” (2,5 milions anys llum) ens adonarem del vertigen que ens provoquen aquestes xifres al considerar la distància, en anys de vida, que ens separa d’aquests dos indrets a l’espai.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!