Tàctiques de Ruptura (2)
CONCULCACIONS
(135)
No
som quatre idealistes il·lusos
Com a continuació
de les CONCULCACIONS 134 (Veure resta del post …)
La
utopia queda sempre penjada lluny de la realitat, englobada en una
altra esfera, en l’espai del que resulta
irrealitzable. Contràriament el projecte de “Provocar
enfrontament i revolució des de Catalunya”
hem d’afirmar que és realitzable.
Perquè? Doncs senzillament perquè apunta a cercar
solucions que els nostres contraris no puguin rebatre ni combatre.
Ells, conscients de la seva força militar confien en aquest i
altres elements per esporuguir les nacions ocupades, Catalunya,
Euskadi, Galícia, Occitània, Bretanya, Escòcia,
etc. Respon a una concepció decadent.
La
nostra visió de la realitat
ens aconsella defugir l’enfrontament armat, com a mínim
perquè els nostres recursos ni els tenim a l’abast i és
lògic que en aquest terreny seríem autèntics i
segurs perdedors. Per tant abandonem absolutament aquesta .
El
realisme
ens porta a cercar solucions més imaginatives, que no permetin
als contrincants posar en marxa la maquinària bèl·lica.
En aquest moment, naturalment els haurem desarmat. És
il·lusionant desarmar un enemic de les seves potències,
perquè lògicament ets tu qui fa el primer pas endavant.
L’èxit consisteix en decidir el camp i les condicions de
joc. Ets tu qui marques la pauta a la que el contrincant s’haurà
d’adaptar. Aquesta és indiscutiblement la primera victòria.
Els
“gloriosos ejercitos español i
francés”, plens de llufes que
els han penjat a tot sud Amèrica queden reduïts a la
funció d’espectadors inactius. La seva possible gestió
es converteix automàticament en la inutilitat, amb molta
aparença però completament innòcua. Adopten un
perfil i una figura propers a la comicitat. Han quedat anul·lats
i continuen provocant un cost incalculable, però la seva
rendibilitat és negativa. Interpreten el paper d’un decorat
inservible i tronat.
Com
diem, aquesta és la primera victòria
d’un realisme
que toca de peus a terra. Queda el món judicial, espanyol i
francès que ja en parlarem quan toqui. També és
pot defugir. Existeixen els fantasmes de les sagrades
“Constituciones”,
que també hem de poder-les esquivar, fins a deixar-les
arraconades als prestatges de l’altiplà del “Manzanares”
o a la plana de “L’Ille de France”.
Tot
aquest panorama, exèrcits, accions judicials i màximes
constitucionals, són elements creats pels humans, per tant som
els humans que poden prescindir-los, destruir-los, inutilitzar-los o
contrarestar-los.
És
el poder de la imaginació, la gran energia que pot
ridiculitzar tots aquests potencials aparentment inviolables,
repeteixo aparentment. Són violables per aquells que prenem la
decisió de dissoldre la divulgada i falsa mentida, que els
catalans som espanyols o francesos, així a trossos. Perquè
és un engany? Senzillament perquè som catalans. Estem
convençuts que de nació sols se’n té una. No
existeixen les “naciones de naciones”
que va dir algú en un moment de probable deficiència
mental. Ell és el veritable il·lús d’aquest
escenari.
Totes
aquestes fictícies potències es desmunten amb decisió,
amb imaginació i coratge i encara un tercer element, un
sacrifici en aquest cas. Un sacrifici important, però altament
rendible. Canviar la història imposada, plena de falsedat i
engany, per una història real,
reblerta d’autenticitat i garantida amb mil anys de camí,
resulta certament impactant. El seu nom és Catalunya.
Som
molts els que cridem la paraula independència i naturalment
serem més pocs els que estarem disposats a jugar el joc de
desmuntar la paradeta de la fira espanyola i francesa. Aquesta és
la autèntica, aparentment i insignificant realitat.
Però una realitat
vigorosa, tot i ser molt petita i limitada, però amb un alcans
indestructible. Els que decidim portar a terme l’acció i
encendre el coet, no som pas millors que els demés, sols es
tracta que les nostres posicions personals ens permetin entrar en el
joc d’una autèntica i simple realitat,
que la nostra nació fa 300 anys que n’espera la il·luminació
i l’oportunitat.
Un
sacrifici compartit com l’al·ludit, té una
compensació digerible i de regust agraït, amb una
qualificació final de incommensurable. L’èxit de la
victòria definitiva té unes dimensions que no es poden
preveure, perquè serà la mateixa història qui en
farà una descripció adequada. Haurem saturat de
llibertat al nostre sacrificat i humiliat país, per no
perdre-la mai més.
Aquesta és
la més alta compensació d’un sacrifici, digne dels
més arriscats aventurers, que es senten segurs de si mateixos
i del país a què pertanyen. Tot el demés que es
faci per a la reconstrucció del país és positiu
i queda coronat per l’aventura d’uns decidits. No hi ha res al
món que comporti un triomf més esclatant, que convertir
la mentida en veritat. Encara que hagi costat 300 anys.
Per
tant esperonem als decidits a meditar profondament la seva
participació per tal de prendre la decisió de retornar
a Catalunya el que mereix, el que és seu i que no volem
prescindir-ne a cap preu. És fer coincidir la gran realitat
amb la il·lusió més ambiciosa, i a la vegada més
simple pel nostre país. Restituir-li el que li pertany, això
és la realitat nacional,
alliberada dels vilipendis dels impostors espanyols i francesos.
Claudi
Romeu, 19 de juny del 2008
Nota:
s’admeten tots els suggeriments que vulgueu fer, es contemplaran i
es contestaran. Gràcies.
CONCULCACIONS
(134)
Provocar
enfrontament i revolució des
de Catalunya
En les
circumstàncies actuals, la
Independència de Catalunya no la podem gestionar el poble, els
que no ens dediquem professionalment a la política amb càrrecs
del més alt nivell. Però hi ha una responsabilitat que
no podem eludir que és la de provocar i fer tot el que estigui
al nostre abast per comprometre uns polítics rendits a Espanya
i França, mostrant-se satisfets d’haver assolit un lloc de
responsabilitat pel país, o com a mínim per a la seva
progressió personal. Cal canviar radicalment aquesta concepció
que comparteix un gran nombre de polítics, mantenint-nos
presoners de francesos i espanyols.
Em
direu que no és fàcil i que és qüestió
de paciència, temps i tenacitat. Gran estrabisme polític,
ja que amb paciència, temps i tenacitat no es guanya cap
posició de poder contra els acomodats enemics que tenim al
davant. La Llibertat requereix entendre-la primer de tot com a
primordial objectiu del país, costi el que costi i
enfrontant-se a qui sigui. En temps passats, caldria una revolució
armada declarant la guerra als ocupants. Ara ja no és adequat
plantejar guerres ni lluites armades de cap classe. Ni els temps ni
l’”establishment”
europeu ho acceptarien, i tampoc és la nostra vocació.
Com
sempre, insistim, la nostra independència s’ha d’aconseguir
en el camp pacífic, però això sí,
coratjosament pacífic, disposats a sacrificar els bens
personals, si cal, per la causa superior nacional.
Les
dues qualitats que han de presidir la nostra revolució i
enfrontament més rotunds, són la imaginació i el
coratge. La imaginació ens ha de portar a trobar la formula o
formules que deixin els nostres ocupants minvats de recursos per a
fer-hi front. Empobrits en el seu imaginari castell de foc
d’encenalls. El nostre coratge s’ha d’alimentar de la
fortalesa de les conviccions i de la voluntat irrenunciable d’encarar
el nostre país definitivament a la llibertat, contra la
voluntat dels descarats rebenta pobles.
Partint
que la llibertat no és un bé barat ni fàcil, hem
de conscienciar-nos que si bé no ha de provocar morts,
necessita de gent que situem l’obtenció de la llibertat com
a primera obligació d’uns catalans convençuts i
disposats a jugar-se el que calgui per girar una pàgina
definitiva per a la nostra història. Davant d’un Borbó,
d’uns satisfets de llur “grandeur”
amb potents i flamants exèrcits i una allau de voraços
seguidors de l’odi al nostre país, cal que concentrem tot el
nostre potencial humà a combatre les seves pretensions
impositives. No amb la mort heroica, com ho han fet milers de
catalans, sinó amb molta més imaginació i amb
solucions noves i sorprenents, però contundents fins a
resultar invencibles pels voltors de dalt de tot.
Posaré
un exemple que crec que pot tenir aquesta força, contra la que
no hi ha contrapartida i la seva potència pot ser definitiva,
no en quinze dies sinó en provocar
una revolució implacable i indestructible. Paral·lelament,
cal escampar i implicar a tot Europa en el problema que els catalans
hem suportat per causa d’aquests estats ocupants, des de fa 300
anys.
L’exemple
consisteix en fer un manifest públic a on tots els signants
ens comprometem a destruït el seu carnet “ de
identidad Español”,
renunciant a utilitzar-lo mai més i negar-se a fer les
declaracions de renda a una hisenda assedegada dels nostres diners,
ni pagar cap més impost directe als estats espanyol i francès.
Amb mig miler de persones que signessin i portessin a terme aquesta
acció, seria suficient per a crear un problema de grans
dimensions a aquests dos estats tant creguts d’ells mateixos.
Sens
cap dubte aquesta acció provocaria l’empresonament dels
responsables i actors d’aquesta renúncia. En contrapartida
tot Europa i fins i tot més enllà serien coneixedors
dels fets i de les aspiracions catalanes, enfrontades a la indigna
submissió a Espanya i França i tota la seva faramalla.
Aquesta
resolució no pot ser una acció isolada, sinó que
necessita una rigorosa preparació i reforçar-la
d’altres activitats en paral·lel:
Redactar
un Manifest públic a on tots els signants ens comprometem a
destruir el carnet “español”
de identidad”
i l’omònim francès renunciant a utilitzar-lo mai
més.
Negar-se
a fer les declaracions a la
“hisenda española”
i la seva corresponent francesa.
Comprometre’s
a no pagar mai més cap impost directe als estats espanyol i
francès.
Això
comporta anar a la presó, no quan et citin als jutjats, sinó
quan et vinguin a emmanillar a la vivenda pròpia.
No
parlar espanyol o castellà en les dependències
espanyoles ni aquí ni a Madrit o París si fos el cas.
Si
ens neguen parlar en català, restar muts en senyal de
protesta.
Enviar
còpia del Manifest al Borbó i als caps espanyols i
francesos de la classe política imperant en el moment.
Enviar-ne
còpia als governs dels
estats europeus i als impulsors de les veritables nacions, amb una
petició de intervenció i ajuda, pressionant els
governs espanyol i català a escoltar les nostres propostes i
aspiracions i/o obrir un camí de diàleg, després
d’alliberar-nos de la presó i dels càrrecs que ens
hagin infligit.
Cal
preparar meticulosament la sincronització
de totes les accions i coordinar-les amb suficient precisió
per tal d’assegurar-ne l’èxit.
Això
és sols una idea, però poden trobar-se’n
d’altres, que previsiblement acabin desembocant en una acció
de la contundència com la descrita.
Claudi
Romeu, 14 de juny del 08
Nota:
s’admeten tots els suggeriments
que vulgueu fer, es contemplaran i es contestaran. Gràcies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
de l’ultima campanya contra l’ensenyament en català firmada per l’albert boadella i en jimenezlosantos demano gent que m’ajudi, firman en nom de personatges importants ja que ho hacepten tot, a mi m’han acceptat n un vot amb el nom de francisco franco bahhamonde , ajudeume a que trobin 50 milions de votants posanthi un nnom historic i un carnet d’identitat inventat només cau que quadri la lletra.