La Diada no serà l’ocasió reeixida de la nova unitat, es mourà el magma independentista i quasi-independentista però fragmentat, l’ardor no haurà arribat al cor social i nogensmenys el dia d’avui té un color, una força diferent i una ambició desacomplexada que essent antiga sembla nova.
La Diada és confusa per la incoherència dels partits polítics i les celebracions oficials que no han sabut o no han volgut la complicitat amb l’aire que es respira al país. Els diputats d’IC-V exhibiran davant del Parlament, als seients oficials, un pin amb la bandera palestina com a mostra de protesta per la inclusió al programa oficial d’una cantant israeliana per a ells non grata , i no mostraran al poble català la seva repulsa al PSC, soci de govern, per haver-se oposat a la consulta d’Arenys ni duran un pin amb la senyera per a rebutjar la presència del delegat del Govern espanyol que ha obstaculitzat aquella de paraula i obra. És lamentable i ridícul , com penós i insultant és que ERC sigui a un Govern, el President del qual rebutja el dret d’expressió dels catalanas i empra el concepte restrictiu d’autogovern per a substituir en l’imaginari político-social el de l’autodeterminació i dret de la nació a tenir un Estat propi.
La Diada és confusa i em confon, em confon que la gent nacionalista catalana no pugui o no vulgui treballar unida, que no portin al cor i a les seves accions i al seu discurs el pin de la bandera estelada. Em confon que ERC no rebutgi les paraules de Montilla quan com a President de la Generalitat afirma que fer una consulta en un poble català sobre la independència és alimentar la “caverna” de la dreta espanyola quan la més rebotada ha estat la del Govern espanyol socialista, em confon que ERC i IC-V no vulguin entendre el que ha dit el cap del Govern de què formen part, que els catalans han de ser espanyols i no han de voler ser només catalans per a no ofendre Espanya .
Em confon la Diada d’enguany. Esperarem l’endemà per a sentir-nos forts i confiats en el futur, com van fer els homes i dones de Catalunya el dia 12 de setembre de 1714, quan enterrats els morts i embenades les ferides de la desfeta, obriren portes i obradors i continuaren treballant per a enfortir el país. Europa es meravellà i els enemics vencedors se sentiren vençuts per la força indomable del poble català.
295 anys més tard seguim essent un sol poble, amb la mateixa ambició i objectiu de recobrar les nostres llibertats. Obrim portes i obradors!… malgrat qui dirigeix el país no en doni l’ordre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
una molt bona diada. Independència dels Països Catalans.
Una abraçada des de l’EBre
No puc estar d’acord amb tu completament, en la base de l’article ja que encara no m’ha caigut la vena dels ulls respecte a esquerra, ara bé si que crec que l’important és el dia 12, 13,.. més que l’onze, el poble de catalunya fà bé d’anar a la platja o a on sigui en aquest dia qque s’ha fet festiu, la seva obligació d’aixecar el païs l’ha de portar a la pràctica en el dia a dia, n’és el protagonista i ho ha de fer treballant, estudiant, defensant la llengua arreu i de mil maneres més peró serveix de poc fer corrua al darrera dels cotxes oficials i la parafarnalia d’actes institucionals.
Actes que, per altra banda, em semblen molt correctes, on hi han d’esser les autoritats i els nostres representants socials i èlits culturals. La feina grossa en aquest moment a Catalunya l’ha de fer el poble sencer.
El país està en hores baixes a causa de la mediocritat de la classe política súperdemagoga que tenim, tant a Catalunya com a Espanya. Ara volen equiparar el dret a fer un referèndum al dret a ser feixista i manifestar-ho, és a dir, el dret a menysprear la democràcia. Això no és la grandesa de la democràcia, com diu en Montilla, és la seva feblesa, ja que nega els seus propis principis i l’obligació d’atendre’ls i defensar-los. Però teniu raó: demà continuarem existint.
L’Onze de setembre té en la seva peculiar oficialitat matinera els partits i els seus seients ben pagats i millor encaixats en el sistema establert ben lluny de la gent i de la societat. Un Montilla defensor del dret a manifestar-se de la falange i callant del dret a manifestar la seva opinió el ciutadà català que vol decidir el seu present i el seu futur amb el clam de la societat de votar la Independència de Catalunya. Un Carod-Rovira callat vers les declaracions d’en Montilla i callat oficialment vers el clam de la societat de votar la Independència de Catalunya. Un Saura callat vers les declaracions d’en Montilla i callat oficialment vers el clam de la societat de votar la Independència de Catalunya. Un Mas pactador de la retallada de l’Estatut que va votar el Parlament de Catalunya, negociador amb el Rodriguez Z. contra el que van votar els ciutadans de Catalunya. L’Onze de setembre té en la seva realitat de la tarda una societat, la catalana…, que manifestarà la seva realitat de necessitar la Independència de Catalunya amb el clam del carrer, del ciutadà que vol alliberar-se de les cadenes que el sotmeten a una involució humana, social i econòmica en ple segle XXI. Demà dotze i demà tretze la societat viurà votarà el que vol, el que li és vital: INDEPENDÈNCIA!!!!