Quan vaig començar a llegir el Cant Espiritual de Joan Maragall, els focus de l’escenari em torbaven. Sort encara. Mentre els versos anaven desgranant-se a la platea, i alçava la vista tot fent d’experta rapsoda i tement perdre el fil, no veia les mirades dels assistents a l’acte, que em fitaven, escoltaven, espero, amb atenció, la meva intervenció.
Sóc novella en això de perdre la vergonya davant del públic sobirà, però m’hi esforço. El Consorci per a la Normalització Lingüística i la Lectura de poemes del món, organitzada aquest any, i ja n’és la tercera edició, pel Servei Local de Català de la meva població, en van ser testimonis. 25 alumnes d’arreu, moltes llengües, diversitat cultural, germanor no només lingüística, un 25 d’abril. Molts poemes, l’Any Maragall.
T’ha tocat el més llarg, em digué el noi encarregat del so. Li vaig contestar amb molta fermesa, que sí, que Déu n’hi do, que a més, no estava massa d’acord amb el contingut del mateix.
“Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu dar en una altra vida?” Maragall és etern i ara la meva resposta seria una altra.
Hi ha tant per demanar… per ser-nos concedit, per esperar. I no en una altra vida, en aquesta. I és que el que més ens costa és esperar. Assisteixo, certament astorada, a la urgència independentista que recorre el nostre país. I dic nostre país, perquè d’això penso, no en dubtaven ni Maragall ni els seus contemporanis. Ser català es porta a dins i s’ensenya. Es manté i es recorda. És en aquest sentit que cal treballar. Cal fer néixer en tots els catalans l’estimació per una terra, un temps que ja és un poc nostre i un país que ja anem fent, en paraules de Raimon.
Tot arriba quan és el moment. Som prou catalans? Sentim amb fermesa la nostra terra, la nostra adscripció a un territori, defensem prou la nostra llengua, coneixem la nostra història, la recent i l’anterior, fomentem les tradicions, hi creiem o ens perdem en la política del jo en sóc i tu no n’ets prou?
Maragall, el poeta, ja ens ho deia “Aquest món, sia com sia, tan divers, tan extens, tan temporal: aquesta terra, amb tot el que s’hi cria, és ma pàtria, Senyor: i no podria ésser també una pàtria celestial?” Queda tant per fer, queda tant per recordar, per no oblidar, per convertir la nostra terra en la pàtria celestial que tots somniem, quina independència millor que aquesta… Les mobilitzacions són lícites, pronunciar-se, un dret… però no una exigència. Voldria un catalanisme de sentiment, de dins, de baix cap a dalt, senzill. I no el veig. Potser si aconseguíssim entre tots que fos així, sense esperons, sense aldarulls arribaria el moment en què ens sentirien nació entre nacions i no importaria massa reclamar-la, car la portaríem dins, qui gosaria negar-nos-la “…si ma fe i ma esperança aquí s’atura, me’n fareu una culpa més enllà?
Hi he pensat molt en aquella resposta meva i en aquell noi del so i el seu posat davant la meva afirmació negativa… l’he trobat alguna altra vegada, un hola i un fins ara sense més transcendència, i temptada estic de dir-li que un poema té moltes lectures… el poema que vaig llegir parlava de la passió d’un ésser humà per la vida, de la recança de deixar-la, de segones oportunitats… de la conformitat, de la resignació… “de l’ombra del temps que passa, i la il·lusió del lluny i del a prop, i el compte del molt, i el poc, i el massa, enganyador, perquè tot ja ho és tot?”
No volem esperar un més enllà, però que bonic, quin repte, el temps d’espera. M’agrada el Cant Espiritual.
Maria Lourdes Orihuela, 18 d’agost del 2010
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!