Dissabte vaig fer un tram de carretera de Sant Llorenç Savall. No vaig trigar a trobar-me una quadrilla de 15 ciclistes que, tot s’ha de dir, aquest cop no anaven d’escamot compacte i de xerrera. Aquest cop anaven tots dispersos i per feina: circulaven pel mig de la calçada i, un darrera l’altra en fila, ocupaven una cinquantena llarga de metres de carretera. És a dir que, tot i la seva velocitat, eren inavançables. Quan un camió d’aquestes dimensions (que no existeix ni de broma) vol circular per una carretera, simplement demana permís i va precedit per un vehicle senyalitzador que informa de la excepcionalitat. Però aquest no era el cas. Ni jo ni ningú sabia que s’estava celebrant cap Tour pel Vallès! I així és com van moltíssims ciclistes per la carretera: de tour, però sense permisos. Evidentment vaig haver d’anar ‘seccionant’ la tirallonga per trams i amb no gaires miraments perquè està clar que ficar-se entre dos ciclistes no és el mateix que fer-ho entre dos vehicles, que estan obligats a deixar una distancia. No vaig avançar tots els ciclistes però sí vaig provar de dividir-los reduint la velocitat. Aviat vaig tenir ben clar que aquests ciclistes d’un club de Cerdanyola no estaven disposats a sacrificar el seu ritme de marxa, i sense respectar cap distància amb el meu vehicle feien prova de voler-me avançar. La santa paciència que sempre s’exigeix als turismes està clar que ells no la tenien. No m’estranya doncs, que es segueixin produint accidents com aquest recent d’una furgoneta i tres ciclistes que tal i com vaig llegir ‘iban con medio centenar’… cinquanta ciclistes!!! Sabeu què vol dir un escamot de cinquanta ciclistes? Això i no pas els tres desgraciats morts és el que més em va horroritzar d’aquella notícia. Per acabar de reblar el clau, el tarat periodista de torn, més interessat en el morbo de les morts que cap altra cosa, només sabia emfatitzar que els ciclistes ‘son los débiles’, talment com si la circulació per carretera fos una lluita evolutiva per la supervivència de la espècie, una altra competició a vida o mort. No recordo haver trobat enlloc la paraula competició en matèria de circular en cotxe, potser hauré de repassar el manual d’instruccions.
No em cansaré de dir que esport i transport no són compatibles: no és cosa de bones voluntats ni de bona fe ni de res de tot això. Jo no agafo el cotxe per fer esport ni per fer exercici, ni per patir, ni per tenir emocions fortes avançant ciclistes, ni per atemorir ningú, ergo tampoc per competir.
Cal tenir clar que si no es regula aquest estat de ‘tour permanent’ per les carreteres, la mort dels ciclistes no serà cap excepció sinó la norma. I per acostumar-s’hi res millor que seguir enganxats als informatius.
Jordi Guillemot, 26 d’abril del 2010
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!