Tres (més un)
El neguit per la incertesa del moment es va estenent entre els partidaris d’una o altra alternativa independentista, i aquest neguit qualla fàcilment en la desqualificació de l’altra opció i és aquí on estem perdent el nord. No havíem quedat que el que volem és la independència? que hi fa que hi hagin diverses opcions que la vulguin? algú té la exclusiva de com articular políticament el desig d’independència?
A mesura que ens apropem a la data oficial d’inici de la campanya electoral, constato llegint els nombrosos comentaris que hom escriu en els diaris digitals, que el neguit per la incertesa del moment es va estenent entre els partidaris d’una o altra alternativa independentista, i que aquest neguit qualla fàcilment en la desqualificació de l’altra opció.
Al meu parer, això és una tremenda equivocació, que es fonamenta en l’error de creure que la meva opció és la bona i que les altres són enemigues de la causa, rivals contra els quals cal lluitar, i és aquí on estem perdent el nord…no havíem quedat que el que volem és la independència? que hi fa que hi hagin diverses opcions que la vulguin? algú té la exclusiva de com articular políticament el desig d’independència?
Quan a l’hora de la veritat ens trobem amb més d’una força política que reivindica aquest desig, hem de concloure que res és gratuït, perquè sí, que tot és fruit de les circumstàncies, i que aquestes s’han d’acceptar si són raonables.
I jo, a diferència dels que confonen el camí i l’enemic i volen la confrontació fratricida, crec que si, que hi ha raons de pes perquè hores d’ara ens trobem amb tres (més un) partits que ens portaran cap a la llibertat, i que ho faran satisfent les ganes, presses, anhels, necessitats, urgències, d’una majoria social del poble català.
Començaré pel més antic de tots tres, ERC, partit que no necessita justificació pel seu llarg historial independentista. El que s’ha qüestionat és el seu passat més o menys recent, el seu present i el què albiren com a futur més immediat, quan es conclou que no es correspon amb el llarg historial esmentat. La meva opinió personal, és que efectivament s’han d’haver produït errors d’estratègia i gestió perquè el Sr. Carretero (i d’altres que després han seguit el mateix camí) marxés d’aquest partit i aconseguís prou suport per muntar una altra organització política. Però parlo només d’errors d’estratègia i gestió, perquè crec que en el fons ERC segueix essent un partit independentista, i així ho deu creure l’electorat i militants, perquè malgrat que el resultat d’aquestes eleccions properes té moltes incerteses, crec que figura en l’imaginari de tothom, a part de la previsible victòria de CiU, una més o menys important davallada de ERC, que no obstant això té moltes possibilitats que continuï essent la primera força independentista del parlament. I per tant és absurda la seva desqualificació. Si els resultats finals s’acosten a aquesta hipotètica previsió, ja s’encarregaran els propis militants de rentar la roba dins de casa seva. En qualsevol cas crec que sense ERC la independència de Catalunya és inviable.
De Reagrupament Independentista, ja n’he parlat inevitablement per passiva, perquè la seva gènesi està lligada indefectiblement a la història recent d’ERC. Per tant no necessita altra justificació. És la plasmació en una altra alternativa del descontentament d’una part de l’electorat i dels dirigents i militants d’aquest partit, que es produeix quan una figura amb prou pes i rellevància considera que no pot continuar en aquesta organització. Algú pot qüestionar o desqualificar a Reagrupament Independentista com a opció vàlida per assolir la independència? No, ningú a títol personal, només tots com a col·lectiu l’aprovarem o desqualificarem quan passi el seu primer examen, i aquest serà el proper 28 de novembre.
Em queda la darrera, potser la més qüestionada opció, segurament per allò d’haver arribat els últims: Solidaritat Catalana per la Independència, SCI més abreujadament.
La gran pregunta que es fan tots els que no combreguen amb ella és, sobretot des de Reagrupament, perquè algú ha “muntat” SCI ?, si no calia, ja estàvem nosaltres, diuen.
Intentaré donar dues explicacions, una més entenedora, i per tant més breu, l’altra requereix analitzar amb una mica de detall els fets més recents.
La primera resposta, rau en el fet que ningú està en possessió de la veritat absoluta, que la realitat no és blanca o negra, i que per tant el mateix que els “reagrupats” plantegen als “solidaris”, abans ho han plantejat els “esquerrins” als “reagrupats”.
La segona explicació es basa en l’anàlisi dels fets més recents i d’una constatació.
Fins ara he parlat de tres forces polítiques, i tal i com esmento en el titular, en aquesta història que anem construint del camí cap a la independència ens manca una altra sense la qual no arribaríem a bon port. Sense CiU, que ara no és independentista, no hi haurà independència. Entre tots estem fent, i farem que s’hi torni d’independentista, perquè si no ho fa -i no tinc la certesa absoluta d’això- qui se’n farà, i d’això si que en tinc la certesa, és el seu electorat. I no estic parlant d’un futur molt llunyà. De fet això ja ha començat a passar, ja està passant. Aquesta és la gènesi, la raó de ser de SCI. Perquè tot i que els seus dirigents són i eren independentistes des de fa molt de temps, que part dels seus militants i futurs votants també ho són, igual que ho són els d’ERC i de Reagrupament, una altra part dels militants i gran part dels seus futurs votants (pocs o molts, SCI també és una incògnita hores d’ara si passarà o no l’examen del 28N) són novells en això de l’independentisme, són fruit de la situació en que ens ha portat (malauradament per Espanya, afortunadament per nosaltres) la frustració de l’encaix impossible, el menyspreu de la “dignitat de Catalunya”, l’encarnissament en l’espoli ( o espoliació) econòmica en que ens han sotmès i ens segueixen irresponsablement sotmetent, i sobretot són fruit del big bang independentista en el qual ens trobem, detonat pel històric tretze de setembre de 2009 i confirmat per l’onada de consultes sobiranistes posteriors.
I això hi ha gent que ho ha assimilat fa poc, hi ha gent que se’n està adonant ara, i haurà gent, molta, moltíssima (així ho esperem i desitgem) que se’n adonarà aviat, molt aviat. Aquests independentistes passerells, d’última fornada –víctimes d’escarni en alguns dels comentaris desafortunats a que feia esment al principi de l’article- són els que justifiquen l’existència d’aquesta darrera, passerella organització independentista, tot i això no vol dir que per ser la darrera tingui la patent de cors per captar aquest nou col·lectiu que camina també cap a la independència. Però el que no es pot negar als líders de SCI és que estan en el seu dret d’articular una altra opció si creuen que les existents no poden canalitzar adequadament, ja sigui pels seus errors anteriors, o per manca de dimensió, o de solidesa del projecte, aquest cabdal de noves voluntats.
Per tant, conclouríem què és raonable la existència d’aquestes forces polítiques, però manca quelcom, es podria dir: manca dir que hauria estat millor haver assolit la unitat de totes elles en un únic projecte.
Però no ha pogut ser, vàrem tenir la oportunitat dies després de la manifestació del 10J, quan es va produir la crida que tots coneixem. No va funcionar. Bé, si que va tenir un entusiàstic suport inicial de molta gent, però no de qui havia de respondre. Els uns possiblement per no voler compartir un espai que creien monopolitzar, els altres per no donar protagonisme als convocants, i aquests darrers al haver-ho presentat en solitari segurament ja jugaven amb la possibilitat de fracàs de la crida sabent que de totes maneres aquesta acció reportaria algun rèdit a la seva causa, com possiblement així ha estat. Però això no té remei, i al final el que hagi de ser o no de Catalunya no dependrà de l’acció o omissió d’un petit grup de persones en un moment determinat, per més influents o mediatiques que siguin, sinó de la decisió del poble.
Que importa doncs que hi hagi una, dues, tres o més opcions independentistes ?
El que ens cal es no desqualificar a ningú i procurar que tots siguem a on hem de ser, que no faltem a la propera cita amb la història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!