el corcó de la independència

A aquestes alçades del debat polític resulta per mi sorprenent la posició enrocada que manifesta un col·lectiu considerable de catalans, alineats en allò que definiríem l’esquerra il·lustrada, hereus de la doctrina que el PSUC i d’altres organitzacions varen abraçar després la mort del dictador i a l’inici de la transició, amb la falsa dicotomia entre el catalanisme que es considera burgès i propi de les dretes contraposat a l’internacionalisme progressista que deien defensar, com si progressisme i catalanisme fossin conceptes antagònics.

A aquestes alçades del debat polític resulta per mi sorprenent la posició enrocada que manifesta un col·lectiu considerable de catalans, alineats en allò que definiríem l’esquerra il·lustrada, hereus de la doctrina que el PSUC i d’altres organitzacions varen abraçar després la mort del dictador i a l’inici de la transició, quan la seva estratègia per liderar la reconstrucció nacional de Catalunya va anar en orris, tant pels errors propis com per l’habilitat d’un Adolfo Suarez que va barrar el pas a l’esquerra nomenant  Josep Tarradellas per comandar l’incipient autogovern restablert.

Poc després la habilitat negociadora de Jordi Pujol, va acabar de desactivar a l’esquerra com opció de govern a Catalunya durant molts anys, i la venjança d’aquesta esquerra més derrotada als passadissos que a les urnes, va ser desenvolupar el mite que hores d’ara encara regna en moltes ments i que pesa com una llosa hores d’ara per avançar i sortir de l’atzucac on ens trobem.

Si fins abans d’aquest episodi la resistència contra la dictadura, simbolitzada en darrera instància per la unitària Assemblea de Catalunya, agermanava i posava en el mateix sac la recuperació de totes les llibertats, individuals i col·lectives, amb l’acaparament per part del centre dreta ideològic, dels òrgans de autogovern, l’esquerra fa un trencament d’aquest consens de país i s’erigeix en defensora dels drets individuals i de classe i estigmatitza tot allò referent als drets nacionals amb la falsa dicotomia entre el catalanisme que es considera burgès i propi de les dretes contraposat a l’internacionalisme progressista que deien defensar, com si progressisme i catalanisme fossin conceptes antagònics.

L’apropiació d’una idea de país i la seva confusió amb els interessos del partit, juntament amb el messianisme del liderat de Pujol, acaben d’allunyar mentalment a bona part de la intel·lectualitat d’un procés de reconstrucció nacional que hauria d’haver acollit totes les sensibilitats. Aquesta esquerra exclosa políticament però autoexclosa socialment gira els ulls cap a l’altra banda i s’apunta al procés més “modern” sobretot des de l’any 1982 amb l’ascens al poder del PSOE, de la construcció d’un estat espanyol homologable internacionalment i disposat a fer-se veure i sentir al món: UE, OTAN, etc.

Per acabar-ho d’adobar, 23 anys de polítiques porugues  i gasives  el famós “peix al cove”, el run run de que “la culpa la té Madrid” quan les coses no van bé, però mai es va tenir la valentia de dir quina era aquesta culpa, arrodoneixen la idea del catalanet pesseter i victimista que tant bé li ha anat a l’esquerra del país i a tot l’espectre polític de les Espanyes per aprofundir en el desprestigi i desqualificació del fet nacional català.

I jo em pregunto, després dels primers set anys de govern d’esquerres a Catalunya, de l’enèsim fracàs d’intent de pacte amb l’estat espanyol, de patir en carn pròpia l’opressió nacional, quin argument li resta a aquesta esquerra subordinada i acomplexada per reconèixer que el problema existeix, que no valen subterfugis, que el que està en joc és la supervivència o desaparició. Perquè els hi tremola el pols a l’hora de reunir totes les forces que ens resten i lluitar pel nostre alliberament ?

Han renunciat, hem de llençar la tovallola, hem de claudicar definitivament i deixar que el temps vagi esborrant la nostre presència fins que siguem afegits en la extensa llista de pobles i cultures que només perduren en els manuals d’història de les civilitzacions ?

Després de 300 anys de dependència, d’estar governats majoritàriament per poders absolutistes i dictatorials. Després de 3 intents fallits per recuperar la llibertat en els breus períodes en que la democràcia semblava regnar sobre la pell del brau, perquè es considera estrident el clam d’independència d’avui ?

Perquè no obté la complicitat de bona part dels catalans que són propietaris i hereus d’una identitat que és seva i de ningú més, de la que mereixen fruir i no ser perseguits, com tot els pobles lliures de la Terra  .

Som talment com la dóna subjugada, vexada i maltractada pel marit que no gosa, que s’autoinculpa, que justifica la violència, el maltracte que rep i que només acaba amb la seva mort ?

Algú s’escandalitzarà amb la comparació, però serà perquè no vol veure la realitat d’un país empobrit, d’uns drets nacionals negats i d’una cultura que agonitza en un procés de disgregació, marginació i banalització sense aturada, amb un únic destí final, la seva dissolució en la cultura de l’estat opressor.

No tenim ulls per veure que està passant a València, que ha passat a Perpinyà?

Farem bona l’advertència, que ja en el llunyà any 1979 llançaven des de la revista “Els Marges” destacats membres de la intel·lectualitat, signants de l’article: Una nació sense estat, un poble sense llengua, on entre altres coses es plantejava la qüestió amb un to definit per ells mateixos malèvol i amarg:  “./..com ha de ser possible d’aconseguir que perduri i es  desenvolupi la llengua, i per tant, la cultura d’una nació mancada d’estat?”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!