Ara més que mai, ens toca SER catalans
Ara més que mai, ens toca ser catalans. Perquè ? em direu. Us explicaré una anècdota que em va passar no fa gaires dies, potser a més d’un us pot haver passat quelcom de semblant.
Tornava d’una excursió amb el meu cotxe, i vaig dir-li a la persona que m’acompanyava que agafés un CD per posar una mica de música. Em duia uns quants, cinc o sis. I quan va haver repassat totes les caràtules em va dir, amb tota naturalitat, catalans ? ! Si, li vaig respondre, entre el desencís i la incredulitat de qui veu que el què hauria de ser normal, no ho és.
Perquè qui m’interpel·lava, era tant catalana com jo. Nascuda en aquest país i de cognoms tant catalans com els meus, però malauradament amb una percepció de la “normalitat” diferent de la meva.
Us imagineu si fora possible aquesta mateixa situació amb uns protagonistes diferents: dos espanyols amb discos espanyols, dos francesos amb discos francesos, etc.
Per desgràcia, per a molts compatriotes de soca-rel, portar cinc o sis discos de música de grups, tots catalans, en el cotxe, no és normal, vol dir que fas tuf d’alguna cosa, segurament de catalanista, perquè el normal seria dur algun disc d’autor català, enmig d’una pila d’altres discos anglosaxons, espanyols, etc.
Fins i tot dubto que hi hagués hagut cap reacció explícita del mateix caire si tots, els cinc o sis que aleshores duia, haguessin estat espanyols. Hagués estat més “normal”.
Deixant de banda, què entre els centenars de CD’s què tinc per casa els “catalans” són minoria, soc per tant, i sense que aquesta persona ho sàpiga, tant “normal” com ella i la majoria de catalans, és terriblement frustrant que siguem nosaltres mateixos els què neguem la possibilitat de normalitat de la nostra cultura, què haguem assumit i interioritzat què la nostra cultura està tant minoritzada, i l’àmbit musical és un d’ells (tot i què qualitativament té ara un nivell excepcional, quantitativament la seva presència real és molt inferior a la que li pertocaria) què no pot tenir l’estatus de qualsevol cultura nacional emparada per un estat i què per tant ens estranyi el què no hauria d’estranyar: els discos eren dels Amics de les Arts (2), d’Anna Roig, de Pau Vallvé, de Maria Coma i de Refree, tots ells valors ascendents i molt actuals de la nostra música.
Fa por fins on pot arribar això.
Perquè avui, sentir parlar en català encara és normal, a ningú li estranya.
Podem garantir absolutament la certesa de la frase anterior ? o hem d’acotar-la ? on és vàlida actualment ? a Girona, a Barcelona, a Maó, a Fraga, a Alcoi ? i fins i tot en aquests àmbits geogràfics on podem certificar-ne aquesta validesa, hi ha espais més que dubtosos: barriades senceres, entorns determinats com el món judicial, etc.
I a Badia del Vallès, a Perpinyà, o a València, o a Alacant i l’Alguer, que és potser normal sentir parlar en català ?
Com són vistos els pocs que encara en parlen ? I a València no, però a Perpinyà la senyera i el mot “catalans” són presents arreu.
Segons Josep Maria Aymà, lingüista que acaba de publicar un interessant treball de camp sobre la presència del català al carrer –s’ha passat una colla d’hores escoltant converses– el català ja només el parla un 30% de la gent, crec que la dada correspon al conjunt del principat, i retrocedeix a un ritme d’un punt percentual a l’any.
Quants anys de normalitat ens resten ? Quan a Girona, a Barcelona, a Maó, a Fraga, a Alcoi, catalans de soca-rel guaitaran estranyats a un compatriota quan aquest es dirigeixi a ells en la llengua d’Ausiàs Marc, de Ramon Llull, de Mercè Rodoreda i de Salvador Espriu ? I seguiran considerant-se ells mateixos catalans, com s’hi consideren els rossellonesos de soca-rel i la persona que l’altra dia em va interpel·lar al cotxe.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!