Uncertainty Principle

Després de cinc setmanes i quan només em queden 3 toca fer una petita reflexió.

Primer de tot, com passa el temps. No és un començament original però, és veritat, no para. Tant per lo dolent com per lo bo, tot arriba, en aquesta vida no s’ha de ser impacient.

Fent una mirada enrere, m’enrecordo quan treballava al circ del COP, Colegio Oficial de Pesadores y Medidores Públicos de Barcelona, on només que vaig tenir disgusts i 5 dies de vacances a l’estiu. Sabeu, em va costar dos mesos trobar aquella feina, entre no masses ofertes, i m’hi vaig estar 5 mesos, però el que més greu em sap és tota la gent que encara hi continua treballant en aquell circ. Només una dada perquè comprengueu la magnitud de la tragèdia: En 3 anys han passat 100 treballadors en una empresa familiar de 20 persones.

Quan vaig veure en quin putiferi m’havia ficat, vaig fer ràpidament els papers per apuntar-me’n a les llistes d’Educació per treballar de professor. El millor que m’ha passat en temps sens dubte. Gràcies a aquest pas estic on estic, ni més ni menys, quantes voltes dóna la vida, oi?

Fins que no em van cridar per treballar van passar 2 mesos, gairebé. Vaig començar al Febrer en un institut d’un poblet al costat d’Igualada, Vilanova del Camí. I vaig tenir sort perquè em va tocar una substitució de 4 mesos i escaig en el mateix institut, fins a finals de juny. Com que no tenia 6 mesos treballats de professor no he pogut cobrar l’estiu, però això per a mi no arriba a punt negatiu. Tampoc no m’arribava per cobrar l’atur, és el que tenen els contractes de becari, o sigui que vivint de les rentes del sou de professor.

He conegut amics, catalans i asiàtics, platges, estils de vida, costums, menjars. De moment estic disfrutant dels dos mesos de vacances, però sabeu el que us dic, doncs que trobo a faltar una setmana a un poblet de la Costa Brava, on no calgui agafar el cotxe sempre, on les distàncies siguin curtes, les cases blanques, carrerons estrets però molt solejats, comprar el diari, esmorzar pel camí, un xerrada agradable (en el teu idioma), anar a visitar els poblets dels voltants, les cales petites però suficients, anar caminant amb la tovallola fins a la platja. Ahhh (suspirs), quins records.

L’anglès millorant sens dubte però amb por de perdre’l en dos dies a Badalona, encara que suposo que alguna cosa sempre acaba quedant. Les classes d’anglès són entretingudes, de fet avui és la meva primera campana en 5 setmanes. Ja em caldrà posar-m’hi si vull treure el mínim necessari al TOEFL test i al GRE, tindré fins el gener més o menys.

I ara per apujar una mica la moral agafaré el cotxe i aniré a la platja, encara no sé quina. Agafaré la PCH i la que més m’agradi a remullar-se i prendre el Sol. Apa, salutacions i fins la propera.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!