Republicans i Independentistes
Bloc personal de Carles Macian
Ara sembla que alguns només estiguin interessats en el debat tàctic, -de vol gallinaci- que es pot resumir en aquella clàssica qüestió de la política madrilenya: "¿Que hay de lo mío?" És el debat que interessa als que només pensen en congressos extraordinaris o en postular-se com a candidats imprescindibles.
A l’independentisme només li pot interessar realment un altre debat, el debat de l’estratègia. Annibal, William Wallace, Zukhov o Napoleó van obtenir grans victòries des de la inferioritat de forces gràcies, precisament, al domini de l’estratègia. L’estratègia ha estat sempre l’arma secreta dels febles davant els forts. Ha de ser la nostra arma per assolir l’alliberament nacional.
Sembla que les calors estivals (i el dur correctiu rebut al darrer Consell Nacional a Tarragona) han fet baixar la temperatura de l’ebullició interna republicana. I me n’alegro, sincerament. I la meva alegria serà completa si, l’ebullició tacticista que hem viscut en els darrers mesos es transforma en ebullició estratègica.
Els dos darrers mesos hem pogut comprovar com diversos militants destacats d’ERC es posicionaven en el "mercat de futurs" del proper 2008. Alguns a través del model clàssic de la creació d’un corrent o d’altres, més moderns, a través de la creació d’una pàgina web. D’altres han preferit, senzillament, posar sobre la taula el debat de la renovació dels dirigents.
No era aquest el moment del debat sobre les persones. En uns moments difícils com aquests, amb uns resultats fluixos a les darreres catalanes i municipals i amb una certa sensació de desorientació dins l’electorat i la militància, plantejar el debat sobre els lideratges pot sonar massa a allò de "a río revuelto, ganancia de pescadores". Com diria l’ex-president Pujol, "ara, això no toca". El que ara toca, realment, és fer una aturada i plantejar una reflexió estratègica de fons, la definició del pla estratègic cap a la independència.
Ara és el moment, i no un altre. Ara hem tancat el cicle iniciat el 2002 a la Conferència Nacional de Manresa. En aquell moment vam fer la darrera oferta a CiU per governar junts. Recordem que CiU va preferir el PP a ERC i va enterrar la possibilitat d’un "front patriòtic", com ara semblen haver oblidat els mateixos que, en aquell moment des del govern, ens van menysprear i ara, des de l’oposició, ens acusen de botiflers i espanyolistes. A partir d’aquell moment, ERC va canviar d’estratègia i va apostar pel pacte d’esquerres, amb una doble finalitat, arrossegar les esquerres catalanes dependents cap a l’esquerra nacional i fer un intent honest d’estendre la mà a l’Espanya federalista i pactar un salt d’autogovern dins el marc constitucional. Aquesta estratègia, sumada a les "mans netes" i a l’oposició frontal al PP, ens van catapultar a doblar resultats a l’inici del cicle electoral 2003-2007 i a entrar amb força en el govern de la Generalitat, amb l’objectiu de liderar una reforma estatutària que ens portés, dins el marc constitucional, a un nivell d’autogovern suficient per posar les bases d’un futur Estat Català.
I ara, efectivament, els elements essencials d’aquella opció estratègica han entrat en crisi, amb major o menor intensitat.
En primer lloc, i amb la màxima claredat, s’ha demostrat pública i notòriament allò que els independentistes havíem afirmat sempre: no existeix aquella suposada Espanya respectuosa amb la plurinacionalitat de l’estat, capaç d’arribar a una entesa entre iguals, federal per tant. De fet, la mà estesa per ERC a Zapatero es va estendre amb la màxima honestedat, per part nostra, però amb el secret convenciment que l’encaixada no s’acabaria produint. Com així ha estat!
En segon lloc, l’opció per arrossegar les esquerres "dependentistes" cap a posicions d’esquerra nacional ha tingut un èxit més difícil de valorar; podem parlar d’èxits parcials i de fracassos importants.
Finalment, l’intent d’aconseguir un bon Estatut que ens permetés obrir un període més ambiciós de construcció nacional ha quedat, també, en ben poca cosa. Més enllà de l’encert de l’estratègia negociadora i més enllà de l’encert del posicionament final del referèndum; ens ha quedat el mal regust de boca de veure com, una vegada més, Catalunya deixava passar una oportunitat històrica de fer un salt de sobirania endavant.
El que toca ara és, precisament, avaluar l’èxit de l’estratègia seguida fins ara i planificar la del futur. En el nostre cas, sabem molt bé quin és l’objectiu estratègic (Estat Català), però encara no tenim molt clar quins són els mitjans per abastar-lo i, encara menys, el calendari. Ara toca precisament això: definir el nostre Pla Estratègic per a la Independència. I no, -encara-, qui haurà de pilotar l’autocar en el següent trajecte.
De totes maneres, – i per treure quelcom d’aprofitable d’aquesta darrera ebullició interna, crec que algunes de les argumentacions plantejades per alguns dels postulants a "quefe" d’ERC ens permeten encetar aquest debat estratègic. N’hi ha tres que em semblen significatives:
– "No hem de ser ni de dretes ni d’esquerres, només som independentistes".
– "ERC ha mort, som Esquerra, el partit socialista de l’esquerra nacional".
– "Ara és l’hora de la renovació, cal un relleu generacional".
Aquestes són 3 posicions manifestades darrerament que mereixen una anàlisi aprofundida, ja que plantegen 5 debats fonamentals:
1r debat. L’estratègia independentista ha de ser la d’un sol partit interclassista, sense perfil ideològic social (ni de dretes ni d’esquerres) o ha de contemplar l’existència de dos pols sobiranistes, un de dretes i un d’esquerra?
2n debat. L’independentisme és un moviment polític d’arrel ètnica o d’arrel social, és a dir, l’independentisme és un projecte de defensa de la identitat pròpia o de defensa de la llibertat, en totes les seves dimensions?
3r debat. L’element denominador comú de l’independentisme d’esquerres és el socialisme o és el republicanisme? Com entronca aquesta defensa radical de la llibertat col·lectiva, amb la defensa de les llibertats individuals i del principi de radicalitat democràtica?
4t debat. Els recanvis generacionals es fan per eliminació de la generació anterior o per inclusió de la nova generació? Què pensem fer del capital polític que aporta la generació dirigent actual?
5è debat. La successió de la direcció del partit es fa seguint els patrons de la monarquia hereditària (que mani el meu fill encara que sigui un inútil) o pels patrons de la democràcia republicana (que manin els més capacitats per fer-ho i tinguin més suports)?
Com podeu veure, els protagonistes de la darrera febrada republicana ens aporten, sense ni tant sols saber-ho en alguns casos, un material de reflexió estratègica molt important.
Aprofitem-lo!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per mi errors d’estratègia i
objectius:
1-”l’intent d’aconseguir un
bon Estatut”, el sol fet de voler reformar l’estatut ja denota
submissió cap independentista que no vagi per la ruta del peix
al cova podia haver votat que si ni l’estatut del 30-set. Ja que de
fer-ho acceptes la legalitat de l’invasor.
2-”arrossegar les
esquerres catalanes dependents cap a l’esquerra nacional i fer un
intent honest d’estendre la mà a l’Espanya federalista” si
vols lluitar per l’electoral de les altres esquerres ho tens que fer
de posicions oposades sigui uns manant i els altres fens
contrapropostes, ajuntar-se com vols atraure l’electoral? Si les
victòries i derrotes se les repartiran a parts iguals entre
les esquerres. El votant te el seu partit i si falla hi ha d’haver
una alternativa? Creus que un votant del PSC votarà el PP o
CiU? Jo crec que algun però quasi cap, en canvi si
l’alternativa fos ERC si que probablement el votaria ja que està
situat al mateix eix ideològic de les esquerres.
3- "mercat de futurs",
“No era aquest el moment del debat sobre les persones” a estats
units la primera democràcia amb els seus errors, si un
candidat a president perd és retira i se’n busca un altre,
potser el puigcercós pensa estar en primera línia fins
els 65? que és pronuncii però crec que anem pel mal
camí. La política és un servei al poble
“temporal” no una manera de guanyar-se la vida.
4-””CiU va preferir
el PP a ERC i va enterrar la possibilitat d’un "front
patriòtic"” val molt bé però
això no significa que per resoldre la X tinguis que pactar amb
els altres, es podia haver quedat a la oposició i fer pactes
puntuals amb qui manés.
5-”I ara, efectivament, els
elements essencials d’aquella opció estratègica han
entrat en crisi” i tant i es té que canviar juntament amb
els que la van portar a la pràctica. A ERC hi ha altre gent
igual de preparada per assumir el lideratja. Ningú és
impresindible.
6-”no existeix aquella
suposada Espanya respectuosa amb la plurinacionalitat de l’estat”
d’acord Espanyo=PP+PSOE no només el PP.
7-”L’estratègia
independentista ha de ser la d’un sol partit interclassista”
no més de 2, el de centre-dreta i el de centre-esquerra i més
enllà el de “esquerra-extrema” Voler compatir amb les CUP
per veure qui és més d’esquerra fa perdre el centre on
està el graner de vots i a més simplement ells ho són
més són socialistes i ERC no.
8-”identitat pròpia o
de defensa de la llibertat” de identitat com a poble en llibertat
si entra en conflicte primer estan els catalans. És te que
mossegar si cal els que ens ataquen encara que tb siguin catalans.
9-”L’element
denominador comú de l’independentisme d’esquerres és el
socialisme o és el republicanisme? “ en el cas de
ERC fou un partit de extrema-esquerra-liberal-radical, el socialisme
no hi pinta res.
10-”Els recanvis
generacionals es fan per eliminació de la generació
anterior o per inclusió de la nova generació?
“ per mi tan se val si és jove o vell, si és
competent i no està cremat és vàlid per mi.
11-”La successió
de la direcció del partit , monarquia
hereditària“ you are kidding?
Simples pensament d’un
independentista a seques però amb tota l’extensió (UE+ONU+NATO)
de la paraula.
No són incompatibles, més bé van lligades i són complementàries. Una rel social sana sempre serà respectuosa amb la diversitat i riquesa de les cultures etniques i beligerant contra l’imperialisme lliberal agressiu i monopolitzador.
No maregem la perdiu, les coses son molt més fàcils:
Perquè la cúpula d’ERC no ha volgut venir a debatre amb la gent del Reagrupament ?
Si hi ha més 900 militants subscrits al RCat més 400 militants que han subscrit al corrent Esquerra Independentista que no estan d’acord amb la estratègia actual d’ERC. Perquè la cúpula d’ERC no obre la porta al diàleg per discutir-la?. Si a més a més els resultats confirmen que també els electors no estan d’acord, a les hores perquè no hi ha cap diàleg i discussió interna?
Nomes s’ha rebut per part de la direcció insults o paraules desagradables: que si som deslleials (deslleials a qui?, a ells o als ideals d’ERC) o que si som com una malaltia (perquè aquesta comparació?).
Igual que Espanya no vol fer un referèndum per l’autodeterminació per Catalunya, la direcció actual d’ERC no vol fer el congrés extraordinari perquè es com un referèndum a la seva gestió i sobretot a la seva estratègia. Ni Espanya ni en Carod-Puigcercós ho volen fer perquè tenen por de perdre el poder.
Això no és el republicanisme que ERC té com a principi bàsic en els seus estatuts i declaració ideològica.
Per tant cada mes que passa sense fer aquest congrés milers de votants d’ERC ens deixaran de votar. Estic convençut que en Ridao estarà tant sol a Madrid que per sortir per la tele s’haurà de fer tertulià de "Aqui hay tomate" com ho va fer la Rahola. –). Sinó temps al temps!
Un congrés extraordinari per regenerar el discurs i la credibilitat d’ERC JA!
Manel des de Karlsruhe