Per camins i carreteres
bloc d' Antoni Rigol Ginebreda
Que una persona com Josep Lluís Carod Rovira no accepti que l’hi tradueixin el seu nom, no es res nou, de fet, el mateix Rei dels Espanyols, va fer canviar una placa commemorativa de la inauguració del Fòrum, perquè algú va pensar que si era el rei dels Catalans s’havia de posar el seu nom també en català, però es veu que ell no ho va veure així, i la va fer canviar. Per tant, no entenc per que en els mitjans de comunicació Espanyols, es critiqui tant a en Carod per aquest fet, titllant-lo de mal educat. Però es clar, per ells tampoc es el mateix cremar la foto del Rei que la de qualsevol altre persona
Jo, també estic patint contínuament per això, i ja no hem cal ni anar a Espanya, en la meva pròpia comunitat de veïns, sempre em posen Antonio en tots els papers que m’envien, i potser els ho hauria de dir, però la veritat es que no ho faig. I així, en moltes altres ocasions, i la veritat es que ja n’estic una mica fart d’estar sempre corregint a la gent. I el mes curiós, es que quan faig servir la forma abreviada Toni, el mes habitual es que hem posin Tony, en Anglès, i sense cap mania, o sia, que en Català no, però en Anglès si. Com va dir en Carod, tenen un problema. I el seu únic argument, es: "porque estamos en España". A algú encara l’hi estranya que vulguem la independència?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En Carod, va deixar passar una oportunitat de fer pedagogia a la TV Espanyola, de fet, ell es va trobar mes còmode que mai, doncs es un mestre de la paraula i a mes les preguntes típiques que l’hi varen fer, van ser per ell paper mullat. Qui el coneix, ja sabia com contestaria a les preguntes, que per a mi eren contestes demagògiques. Hem va semblar un predicador d’aquests que veiem per les TV Americanes. La política, no pot ser un espectacle, a ERC, l’hi calen polítics mes seriosos, amb mes ordre, i que ara mateix en Carod, no ho es, ni tampoc la direcció d’Esquerra, que ja fa temps que van cada un pel seu costat. Respecte al que tu dius, que la gent et canvia el teu nom, al Castellà, tens dues formes per a que no et diguin Antonio, dir-los que et dius Antoni cada vegada, a veure qui es cansa abans, o be si es per correu, retornar-lo, posant-hi: defectuós amb el nom, i si son els teus veïns, quan et parlin en Castellà, contesta’ls en Català, que ja l’entenen, que porten mes de 40 anys vivint al mateix poble, en el que tu vares néixer. Es la única manera de fer prevalde la nostre llengua, en al nostre país tan estimat per tu com per mi. Visca Catalunya Lliure.
Doncs si et diuen Antonio i no t’en dius ni te’n vols dir, fes-ho, diga’ls-hi que t’escriguin bé el nom.
Són coses petites, però si no fem ni aquestes malament. Tampoc vull dir que si no fas això s’enfonsi el món, no, però vaja demanar que t’escriguin bé el nom o demanar que el contracte de feina te’l facin en català, són coses que les has de fer una vegada i si l’altre no és un ‘malparit’, amb una n’hi ha prou. És pensar-ho i fer-ho. I abans pot semblar complicat o ‘buscar-se problemes’, però si saps que estàs fent bé i conscient del què fas, ho pots fer ben tranquil i quan vegis el teu nom ben escrit ja veuràs la recompensa.
Tot és fer-ho, i cal fer-ho, és clar!
Salut!
L’altre dia vaig anar a lliurar uns papers al jutjat de pau del meu poble. Un dels papers era la partida de naixement del meu company. La funcionaria em va comentar, després de mirar-se el paper: "Ah, el teu company s’ha traduit el nom, oi?".
Què collons vols dir que s’ha traduit el nom? Ja n’estava fins els nassos de tot i no em vaig poder callar. Li vaig dir que el meu company no s’ha traduit res. Que tota la vida s’ha dit igual. I que va ser per culpa de què quan va néixer encara vivia un dictador, per culpa de què en auqest país encara no hi havia democràcia, que els seus pares, amb tota la pensa del món, no el van poder inscriure amb el seu nom, si no amb el nom traduït al castellà. La traducció era el que figurava al registre fins que ell se’l va poder arreglar. La traducció era el nom en espanyol. El nom d’ara no és cap traducció, és com es diu des d’abans de néixer, quan encara era a la panxa de sa mare.
Animo a tothom, a que encara que sembli que perdem el temps, no es calli les coses. Potser us sembla una tonteria, però a mi em sembla molt pervers que es digui que hi ha gent a Catalunya que "s’ha traduit" el nom. Amaga la realitat i falseja el que de debó ha passat. Que existia aquesta, i moltes altres injusticies socials, i que la llengua catalana no es podia usar amb total lliberta. Per cert, ha canviat molt la situació 30 anys després? Jo crec que no. I si a sobre ens acomplexem i pensem que millor callar…