Vaig escoltar de casualitat, anava d’una feina a una altra, un petita part del discurs de Mariano Rajoy Brey davant del seus, a Barcelona. Esgarrifances.
El repte al qual ha de fer front l’Estat és enorme. Que en sigui el principal responsable no en disminueix ni l’abast i ni la profunditat. Una certa idea i configuració d’Espanya estan en joc.
La manera d’enfocar-ne la solució no pot ser de cap manera la que empra, segons el meu parer. Les decisions que adopta l’Executiu espanyol no fan altra cosa que fer evident als partidaris de la independència que no hi ha altra solució possible.
L’anul·lació de l’autonomia que per la via dels fets progressa dia rere dia, fins arribar a la darrera amenaça de fer pagaments i ingressos de Catalunya des de l’Estat, sota l’excusa d’impedir que vagi un euro al referèndum, evidencia que l’Estat de les Autonomies és paper mullat, la qual cosa no fa res més que assenyalar el camí de les urnes als partidaris de l’autogovern del país, ja no als independentistes més abrandats.
Més quan al mateix temps s’anuncia que encara aniran més lluny, com si els catalans no fossin ciutadans amb drets, i deures, sinó súbdits. Es veu que encara s’ha de fer evident la força de l’Estat.
Què busquen? Passar per sobre dels partidaris de l’autogovern? Humiliar als que no combreguen amb la visió unitària d’Espanya? Anorrear els qui consideren enemics?
La unitat d’Espanya passa per sobre de qualsevol altre principi? Cal recordar que l’article 1 de la CE (“Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de Dret, que propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític.”) va abans que el 2, el que consagra la unitat indissoluble de la Nació espanyola. Avui, els articles estan canviats d’ordre.
Si el pacte constitucional, per implícit que fos, que propicià la sortida del franquisme estava en risc, quan no greument ferit, ara ja se’n pot certificar la seva mort. Descansi en pau. Els camins del mig estan barrats. Ja no hi ha grisos.
Si a més escolto que entrar a una impremta i emportar-se’n 100.000 cartells motiva hemorràgies de satisfacció als oïdors de Rajoy, no puc fer altra cosa que entristir-me profundament.
Palesa la magnitud de la tragèdia i la frivolitat amb què el personal la contempla. Miopia pregona.
Cendra al cap.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!