Coca de recapte

Afortunadament, ningú no es preguntarà a quina església ha anat avui a celebrar la Pasqua cap dels consellers de la Generalitat, ni el seu President. Ni preocuparà saber on hi ha anat el senyor Artur Mas, cap de l’oposició. Ni el president del Govern de l’Estat, ni l’alcalde de Barcelona o el de Terrassa o el de Lleida, si és que hi van, que ben lliures són d’anar-hi o de no anar-hi.

El que facin, se sabrà si ells volen que sigui conegut. Ho sabran, arribat el cas, aquells amb qui coincideixin en la cerimònia, si és que se n’adonen. I ja està bé que sigui així i que ni ells en facin ostentació, ni els ciutadans se’n preocupin massa.

La religió és força millor que es mantingui en l’àmbit  privat, tot i que no pertany només a aquest àmbit. Hi ha una dimensió comunitària del fet religiós i una dimensió pública indubtables. També, una dimensió política.

Tanmateix, quan hom en fa ostentació, de la seva praxis religiosa, si és polític o personalitat pública, no se’n poden escatir les veritables finalitats, o les raons profundes que informen les decisions personals, perquè poden quedar afectades per la dimensió pública.  

La pràctica religiosa no ha de ser pas amagada, no és pas això el que aquí s’hi diu. Ha de ser discreta, que no secreta.  

No passa pas el mateix als Estats Units. Des de l’arribada del President Obama a la Casa Blanca el tot Washington es demana on anirà el President i la seva família a celebrar la Pasqua, l’Easter Sunday. Que si triarà una església episcopaliana, que si anirà a una església amb una comunitat majoritàriament negra.  

Als USA, la política i la religió estan força més lligades, en el pla públic. Recordin que els sermons d’un pastor amb qui Obama tenia relacions van produir terratrèmols en la campanya per a l’elecció presidencial. O recordin les imatges dels Bush en actes religiosos, pregant. Faci el que faci, demà dilluns els analistes escriuran alguna pàgina memorable amb la interpretació de l’elecció feta. 

Hi ha alguna coincidència entre Amèrica i Catalunya, però. La temptació del món polític d’emprar l’església (o les esglésies, segons les circumstàncies) en benefici dels propis posicionaments, ja sigui reclamant-ne el favor, quan convé, ja sigui blasmant algunes de les seves prèdiques, quan hom creu que pot ajudar el poder establert o a aconseguir avantatges polítiques o electorals. 

Dit això, les esglésies i els seus representants visibles, l’església catòlica, especialment, si em permeten la concreció, també han de demanar-se quina part de responsabilitat, per minsa que sigui, tenen en el fet que, prou sovint, els poders públics vulguin aprofitar-se’n indegudament.  

Al Cèsar el que és del Cèsar, a Déu el que és de Deu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!