Coca de recapte
El bloc de Ramon Farré Roure
Dels mals passats, els dols presents
La Llei d’Educació segueix la seva tramitació al Parlament. La primera conclusió de l’allau d’intervencions davant de la Comissió d’Educació del Parlament de col·lectius, institucions i experts de tota mena és que la llei, per raons diferents, no agrada a ningú, la qual cosa és especialment xocant.
Malgrat la llarga tramitació de la llei no s’ha arribat encara a un consens de mínims sobre quin hauria de ser el contingut de la llei, probablement perquè no es comparteix l’anàlisi del que convé canviar en el sistema educatiu a Catalunya i com fer-ho, quines polítiques cal aplicar.
Probablement, la raó cal buscar-la en la debilitat del Pacte Nacional per a l’Educació (PNE) subscrit per la immensa majoria de les organitzacions representants del món educatiu, amb alguna abstenció significativa, com ara el principal sindicat del professorat.
El Pacte, s’explicà, havia d’informar la llei d’educació, havia de constituir-ne el fonament. Tothom es reclama del Pacte. Caldrà deduir que hi va haver signatura del Pacte, però no va haver pacte, en absolut. O, dit d’una altra manera, els signants del Pacte aplicaren restriccions mentals i hi llegiren el que els va convenir.
També convindria qüestionar-se si pactes de la naturalesa del PNE poden servir com a base i fonament de cap norma. La resposta s’acosta més al no que al sí. El paper ho aguanta tot. La realitat és força més difícil d’encabir en un paper.
Dels mals passats, els dols presents.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vista des de qui ha patit el sistema educatiu d’aquest país —ara estic al segon curs d’una carrera científica—, tota la polèmica sobre la llei i especialment el pacte, em semblen polèmiques sobre el sexe dels àngels; ni de lluny s’hi esmenta res que pugui canviar realment l’educació.
Què he vist jo des de dins? mestres incultes, la gran majoria parlant malament el català, que no tenen ni idea de dinàmica de grups o de tècniques de no violència…
He vist un sistema que fa perdre miserablement les hores als alumnes des de ben petits: copiar i acolorir sembla que siguin les tècniques bàsiques durant molts anys; d’ensenyar a pensar i a resoldre problemes —que no exercicis—, res de res; he vist una informàtica aplicada amb els peus i per persones que no tenen els coneixements i sobre tot la visió global necessària; he vist teories educatives tingudes per veritats absolutes que ja de ben petita veia que no funcionaven però que el mestre aplicava de manera acrítica; he vist que han fet llegir llibres que només han aconseguit inculcar en molts alumnes l’odi per la literatura…
No m’aturaria.
I el pitjor és que amb llei o sense, amb pacte o sense, no li veig la sortida a la situació.