Coca de recapte

Diumenge passat va fer 50 anys del Concili Vaticà Segon. El Papa Joan XXIII, estimat per tothom, va tenir la visió de convocar-lo, per sorpresa de molts dels qui l’envoltaven a la cúria, que no s’ho acabaren de creure.

El Cardenal Ottaviani semblava tenir números per a ser escollit Sant Pare. Pius XI l’havia ja nomenat substitut a la Secretaria d’Estat l’any 1929 i era considerat una gran figura de l’entorn de Pius XII. No va ser ell l’escollit, però. Ja se sap que l’Esperit bufa on vol i quan vol. El Cardenal Roncalli va ser el designat pel Col·legi de Cardenals com a Papa de l’Església de Roma l’any 1958.  

En el 1921, al professor Roncalli, ja monsenyor, se li va encarregar la presidència italiana de l’Obra Pontifícia de la Propaganda de la Fe, cosa que li va permetre entrar en contacte amb esglésies d’arreu d’Europa. De bisbe titular d’Acròpolis, amb responsabilitats de visitador de Bulgària, va passar a prestar serveis a Turquia, amb responsabilitats també sobre Grècia.  Així, va conèixer molt de prop l’Església Oriental.

Nomenat nunci de França va conèixer el catolicisme francès, que començava a notar els efectes de la laïcitat i de la secularització creixent. El món obrer francès se separava de l’Església a marxes forçades. El comunisme d’aleshores reclamava de l’Església un posicionament molt fort. Alguns se’n sentien fortament interpel·lats. A Espanya res no passava en l’epidermis. Eren temps nacional-catòlics, però un bon grapat de catòlics maldaven per viure amb plenitud i d’una altra manera la fe rebuda. Hi havia moviments molt seriosos sota la crosta de l’oficialitat.

En aquest context, el Papa Joan XXIII convoca concili. L’Església podia optar per donar l’esquena al món o per mirar d’incardinar-s’hi, tot buscant d’entendre el món modern en el que havia de viure i d’evangelitzar, sense deixar de pouar en les arrels més veritables del cristianisme de sempre. El concili va optar per la renovació fonamentada, amb diàleg amb el món: creients i no creients, cristians i no cristians. Les llengües nacionals varen entrar plenament en la litúrgia. L’Església es va posicionar en el món i la constitució Gaudium et spes  en va ser el testimoni. El Sant Pare Joan XXIII va encendre el foc del concili que Pau VI va cloure. Per moltes persones ja d’una certa edat, el concili ha estat l’esdeveniment eclesial més important de la seva vida. Els seus efectes són avui encara presents. Serveixi aquest post de record i de reconeixement a la figura del Papa Joan XXIII i a la seva obra.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!