Coca de recapte
El bloc de Ramon Farré Roure
Cimera de Londres
La cimera ha acabat. Més enllà de l’enrenou mediàtic, propi de revistes com ara Hello, l’Hola de sempre en versió anglesa, la cimera del G-20, a la que s’invità a Espanya, malgrat no ser-ne membre de ple dret, ha donat pocs resultats tangibles. L’operació de màrqueting ha estat, però, sensacional.
La idea fonamental ha estat fer veure als ciutadans del món que es fa alguna cosa. El bilió de dòlars que s’ha d’esmerçar en l’economia mundial per protegir les economies més febles i evitar que la barraca s’ensorri del tot no és convincent. Els diaris econòmics, com el Financial Times, apunten que no és diner nou, en una bona part, i que s’hauria abocat igualment el cistell sense la cimera.
A la vegada, la magnitud dels recursos compromesos deixa perplexos a qui no entenem res, o gairebé res. No sóc economista, però si ho fos em seuria als rengles dels qui confessen no saber res d’economia.
Què pensem els qui res no sabem? Si aquest diner hi és, com és que no s’ha esmerçat abans per impedir la crisi? Si n’hi ha un de bilió, perquè no se n’hi posa dos? Qui pagarà la festa?
La respostes hi són però no se’ns fan arribar. Per altra banda, observin com en Zapatero i Solbes dediquen compareixences a assegurar que la recuperació és a tocar, cosa que ja fa un any que expliquen. Ni ho sabien llavors, ni ho saben ara.
Tot es posa en mans del temps. Ja escamparà, un dia o altre. Ara es tracta d’anar passant i de no dir la veritat, perquè tenen la temença que l’estat d’ànim dels ciutadans patiria, la qual cosa no ajudaria la recuperació econòmica i duria patiment als governs, que haurien de començar a desfilar.
A més, sospito que les respostes a les preguntes anteriors poden ser les següents. La festa la pagarem tots els ciutadans i més els qui en pitjor situació personal i econòmica es trobin. La traducció és: des de la crisi, tot som més pobres. Quant més? Si ho sabés no faria posts. No menys d’un 10% de mitjana, segur.
I els diners d’on surten? O es fa anar la maquineta de fabricar-ne o es demanen als qui en tenen. Si s’empra la primera opció, la crisi s’allargarà i es podrà agreujar. Si s’empra la segona, caldrà tornar-los amb un preu alt. En definitiva, més pobresa.
I és ben normal que així sigui. Quan en una casa es viuen molts anys per sobre de les seves possibilitats arriba un moment que cal pagar la festa perpètua. Com es fa això? Estalviant i treballant més i millor. No hi ha altra sortida.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Estratègia dels governs socialistes: anar deixant passar el temps. Tenen l’avantatge que les movilitzacions socials les controlen ells (i els seus sindicats) i per tant no hi ha massa pressió per anar passant. La majoria de la gent ho passa malament però no tenen veu. És la mateixa estratègia que amb la sequera. Llavors el temps, en forma de pluja ho va arreglar. El problema és que ara veurem com plou a d’altres països i se’ls hi solucionen els problemes. Mentre a casa nostra, com no s’han fet els deures, continuarem molt més temps passant sed.