Una nit de les meues vacances recents, fent zapping després de sopar, vaig topar accidentalment amb l’inici del capítol d’una sèrie que no havia vist mai, però de la qual havia sentit parlar a tot el món. "Algun secret tindrà, per a aconseguir tant d’èxit", em vaig preguntar, encuriosit. Quatre capítols consecutius més tard, a les dues de la mitjanit, vaig pensar que mai més tornaria a fer zapping després de sopar ? o que almenys, si ho feia, em posaria guants per a no deixar empremtes digitals en els botons del comandament. Aquella nit, a més, vaig fer el bon propòsit d’escurar els coberts més sovint i més a fons de com ho faig habitualment: la vida de solter em permet acumular plats i gots sense rentar, de tal forma que uns mínims coneixements de geologia casolana permetrien a qualsevol saber què he sopat cadascuna de les nits precedents només examinant a ull les restes. També vaig prometre que em reconciliaria amb la granera i el drap de la pols. I sobretot: em vaig adonar que la combinació del crim i la deixadesa domèstica donen per resultat una condemna segura. Així, he decidit que a partir d’ara seré un bon xic: per a eludir la mà de la justícia s’ha de complir o amb un mínim de bondat, o amb un màxim de pulcritud, – i em serà més fàcil fer això primer.
Afortunadament, des que he tornat a la feina només fan dos capítols de Crime Scene Investigation cada nit de dilluns. Certament, la sèrie ha interferit en els meus costums de rata de biblioteca nocturna: intente llegir algun paràgraf dels meus llibres avorrits durant la publicitat, però la seua atractivitat comparada és nul·la. Tot i així, m’he pres la meua submissió a la pantalla positivament, com una espècie de teràpia. La meua vida és bastant monòtona, en bona part perquè així ho desitge. I les meues lectures ho són més encara, per motius que no és moment d’explicar. Per tot plegat, cada cop que m’enfronte a una ficció que tensa els límits de la versemblança, tinc el vici de preguntar-me si la complexa seqüència d’accions que se’m mostra al davant és mínimament possible o no. Aquest escepticisme, del tot útil per a sobreviure a la vida quotidiana, és un destorb a l’hora de gaudir d’una pel·lícula, d’una novel·la amb un mínim d’intriga: si la ficció no desafiara d’alguna forma el que ens és comú a la vida real, no ens caldrien ficcions de cap classe.
Ja sé que no és habitual morir travessat per un peix espasa, i que l’assassinat entre membres de la mateixa família és dissortadament més habitual entre les nostres classes baixes que entre la gent sofisticada de Nova York. Per no parlar de com d’impensables són els avanços en el terreny de la balística, la genètica, i d’altres disciplines auxiliars que un grapat de gent jove és capaç de posar en pràctica al llarg d’unes poques hores d’investigació policial. Però no està malament posar en suspens la nostra incredulitat una sola nit cada setmana, i entretenir-nos recorrent els Estats Units d’autòpsia en autòpsia (i sense pagar peatge: CSI ens mostra com sobreviure a la televisió sense tindre satèl·lit…).
[PS: Mentre l’esborrany d’aquesta nota dormia el somni dels justos, he tingut ocasió de veure per primer cop dos capítols de la sèrie d’un metge filldeputa que toca el piano, i de qui espere no haver d’escriure, perquè no vull acabar enganxat a la tele també els dimarts…]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Això de la tele si que és un viciet de puta mare… està endimoniada! Jo tampoc he vist mai CSI, ni House, i espere no enganxar-me! Ja tinc prou amb el que tinc: Jo, actualment, sols tinc ulls per a Lost (Perdidos) i això que m’he reenganxat tard. L’emeten dimecres… per la 1, i ara estan fent la segona temporada. Però els meus amics i jo ja estem a un altre nivell; un amic es baixa per internet, quasi a temps real, el novíssim capítol de la 3ªtemp. que s’està emetent a USA, aconseguim els subtítols i el cap de setmana quedem per a vore-la… molt fort! I ara, a vore qui s’ho deixa!
No t’enganxes, que semles un bon tio. Per cert, m’agrada molt el teu blog!T’enllace, val?