El capítol d?ahir de House era ben estrany: poques complicacions mèdiques, però més minuts de diàleg sobre el sentit de l?existència i el dolor dels que són habituals. Aquesta vessant filosòfica de House em recorda sovint ?La pesta?, de Camus ? però ara amb una miqueta més d?humor, pauses per a la publicitat, i concursos en la web.
Però ara, la meua meditació preferida sobre el dolor i l?esperança és la mateixa de tots els anys per estes dates: la Passió segons Sant Mateu de Bach. He tardat en anar de casa a la feina exactament els set minuts que dura ?Mache dich, mein herze, rein?: i mentrestant cantava i xiulava les figuracions infinites que acompanyen aquesta ària fabulosa, que sona just quan Josep d?Arimatea recull el cos mort de Jesús.
Bach va ofrenar bona part del seu talent al Déu de Spinoza, i és així com primer el vaig conèixer: preludis, fugues, variacions. Però la música que escrigué per al Crucificat continua entendrint-me fins els ossos quan la recupere cada primavera. No sé si són les últimes brases d?una fe, o només (i no seria poc) d?una certa sensibilitat estètica, però faré bé de no extingir-les. Per a les cendres sempre ens queda temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!