Hola bona tarda. Aquest moment diràs que és una mica més personal, però també em sembla que algú havia de dir alguna cosa. Si el llegeixes ja m’ho diràs.
Ja ens veurem.
Ciao
La Manyana, 12.01.08
AMOR A LA FEINA
Els sindicats d’ensenyament difícilment es posen d’acord en les seves negociacions amb l’administració, perquè sempre volen deixar clara la seva diferència amb els altres sindicats. Si l’administració n’ofereix 3, un sindicat en demana 3’05, l’altre en demana 3’1 i un tercer, en demana 2’99 per fer-se estimar una mica, i així van fent. Hi ha casos, però, en què es posen ràpidament d’acord. Un dels casos més gloriosos ha estat la negociació dels punts per accedir a la condició de Catedràtic d’Ensenyament Secundari. Tots els sindicats, sense excepció, han entès que té més mèrit pertànyer a un sindicat que fer classe. Així, un tipus que porta 6 o 7 o 10 anys, alliberat, sense posar els peus en una aula, sense fer classe, resulta que ha fet més mèrits per a ser catedràtic d’ensenyament que un altre tipus que s’ha currat cada classe, cada dia, amb els seus alumnes. No es negarà que la cosa té la seva gràcia. Ja veus quin interès demostren pels treballadors, objecte final de la seva feina. Però no ens desanimarem fàcilment perquè de tot es pot treure una lliçó, i d’aquesta feta dels punts en podem treure dues de lliçons: 1.- Que no és impossible arribar a un acord si la cosa s’ho val, i 2.- que tenen la cara més dura que el ferro.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!