Aquest article té a veure amb la tangana aquella de l’exposició del Carles Santos a l’IEI de Lleida. Es un comentari sobre l’art actual (ara fa 100 anys) i les reaccions d’alguna gent. Ja em diràs alguna cosa. De pas aprofito per desitjar-te que l’any 2008 sigui l’any del teu èxit definitiu. Ja ens veurem.
Aviat farà cent anys que algú va dir que calia anorrear l’academicisme i deixar que cadascú expressés lliurement el seu interior artístic. Es va instal·lar la còmoda teoria que tot és art o que tot s’hi val. Des de llavors, per sales d’exposició, instituts d’estudis i galeries diverses, hem anat trobant, sota la denominació d’art contemporani, les més notables rucades per a sorpresa i admiració del personal. Cordills i budells, samarretes brutes, sabates velles i excrements diversos s’han convertit en matèria d’art. Una tifa col·locada sobre una columna, és una obra d’art i si l’ha cagat el propi artista uns minuts abans d’inaugurar l’exposició, ja està ratllant l’obra mestra i si li clava un Sant Crist, la cosa pren valors de civilització qüestionada i agosarada lectura de la paragnòsia sinestètico-semàntica de la patarrim de la patarram.( i queda oberta la multiplicitat de lectures, si clava el Crist dominant la tifa o de cap per avall.) I com que diu que l’art ha de ser transgressor, qualsevol cosa, com més bèstia millor, pot ser presentada, com una manifestació artística de gran valor, audàcia i modernitat. La sorpresa, però, és que la nostra burgesia (sector intel·lectual-progre) si li diuen que “és art contemporani” és encara molt capaç d’empassar-se simultàniament el Sant Crist, la columna i la tifa, Sorprès me tenen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!