Ahir al vespre vaig tenir ocasió de participar en el programa de debat “Plató 2.0” d’Euskal Telebista en representació de l’Associació Catalana d’Amics d’Israel.
Els altres convidats foren: Tamer Birawi (palestí resident a Euskal Herria), José Martín Pérez de Nanclares (catedràtic de dret internacional públic de la Universitat de Salamanca), Teresa Aranguren (periodista), Jofre Montoto (analista del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya) i Romualdo Bermejo (catedràtic de dret internacional públic de la Universitat de León).
Les meves primeres paraules foren per especificar als oients que a Catalunya hi ha hagut des de començaments del segle vint una simpatia des del catalanisme il·lustrat envers la causa nacional del poble jueu, com ho testimonien les opinions de Pau Casals, Antoni Rovira i Virgili o Josep Pallach, entre molts d’altres. I que, enllaçant amb aquesta línia de pensament -molt debilitada a partir dels anys setanta- els membres de l’ACAI considerem que Israel pot ser un referent per a una Catalunya independent atesos els èxits econòmics, culturals i de tot tipus que ha acumulat malgrat el conflicte que l’envolta des del seu naixement. Aquesta actitud favorable a Israel no exclou el reconeixement d’un estat pel poble palestí.
Dit això, vaig intentar centrar les meves reflexions sobre les repercussions internes a la societat catalana d’aquest conflicte, més que en analitzar detalladament l’assalt a la “flotilla de la llibertat”, cosa ja que feien altres dels assistents. El resultat tràgic de l’abordatge de la marina israeliana al vaixell noliejat pels islamistes turcs s’ha girat en contra d’Israel, que es troba en un dels moments de més aïllament internacional des de l’any 1948.
Les mobilitzacions contra Israel arreu del món, més que eixamplar el camp de la pau i la solució pacífica del conflicte, estan essent capitalitzades pels que realment volen que l’estat hebreu sigui destruït. Les mobilitzacions dels antisionistes nostrats van explícitament en aquest sentit i l’intent de linxament d’ahir mateix a un ciutadà israelià a la Universidad Autónoma de Madrid mostren clarament davant de quina mena de moviment som. Vaig acabar reiterant que els conflictes no tenen solució sense reconeixement mutu entre les parts enfrontades i que després de seixanta anys de conflicte cal retornar a l’esperit de la resolució 181/1947 de l’ONU, creant dos estats.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs amb tranquilitat i sense crispació, donem els passos necessaris per tal de crear l’estat palestí, i s’ha acabat el problema. La majoria dels crítics amb l’estat d’Israel només reclamem això un estat palestí viable.
salut
Hi ha alguna posibilitat de veure el video?
més de dretes ja no pots ser, xaval, qui et veu i qui t’ha vist
i pensar que voliem fer una revolució socialista als països catalans
ara estan en la mateixa bola de la rahola
dreta dreta
Dons la immensa majoria dels amics d’Israel, com molt bé a dit en Jaume, també estem a favor de dos Estast independents, en pau, seguretat i fronteres reconegudes internacionalment. Són els radicals, sobretot pro-palestins que amb la seva demanda d’un sol estat, que seria demograficament de majoria arab, en el fons només volen tornar a la vella idea de “tots els jueus al mar”
De fet, els àrabs ja disposen d’un estat palestí: el regne de Jordània. Però no en tenen prou, ja que l’objectiu no és tenir un estat –els àrabs en tenen 22, d’estats.
Israel ocupa el 0’15% del territori de l’Orient Mitjà, però els musulmans no en tenen prou amb el que ara posseeixen, el 99.85% del territori: volen el 100%.
Quina parida. Ho sento no espot ser mes neci. Qui vol un estat socialista? quatre gats de la cup que no fan res mes que tocar els nassos perque la gent sigui independent i socialista, o espanyola. La majoria de la gent independentista no volem un estat socialista, no ens voleu imposar tonteries.