Plataforma per la Llengua

Les raons esgrimides per les empreses per no etiquetar en català

He de confessar que primer volia intitular aquest article Confessem, o més ben dit Jo confesso. El que farem és un anecdotari de raons per les quals les empreses, en diverses reunions (algunes de fa ja uns anys) i contactes de la Plataforma per la Llengua amb alts responsables, han expressat la negativa d’etiquetar en català. Descobrim, doncs, el motiu. No us espanteu. O potser sí que ens hauríem d’espantar…

De primer cal dir que les empreses que per decisió pròpia han decidit no fer servir el català i no acomplir per convenciment la legislació catalana ho tenen difícil per justificar-se públicament. Totes les llengües comparables amb el català tenen qüestions com l’etiquetatge o els serveis bàsics vers el client totalment normalitzats i les legislacions sempre són més severes i s’acompleixen. Per tant una opció és evitar una reunió o bé no contestar una carta o correu. També es poden fer declaracions en un altre àmbit fugint d’estudi. Algunes empreses saben prou bé que hi ha un periodisme capaç d’acceptar qualsevol barbaritat justificativa amb total desconeixement de causa. L’altra és recórrer a la xenofòbia del mercat: dir que la logística del mercat és comuna per a tot Espanya i pel fet que públicament, en un web o etiquetatge, si el català hi fos present es crearia un rebuig del producte. Tanmateix és una mala estratègia no gaire convenient per a l’empresa: això seria justificar la política empresarial amb criteris de racisme lingüístic. És com si un establiment justifiqués que no deixa entrar negres a la botiga perquè podria perdre el mercat dels blancs, suposadament racistes. Per tant les empreses tampoc el fan servir gaire.

Google Maps: quan els vam demanar de normalitzar també en català la toponímia del País Valencià (en noms com els de València, Castelló o Alacant) i també d’eliminar les dobles versions en carrers i places de les Illes Balears i del País Valencià, ens van contestar que a Catalunya ja ho havien arreglat. Els vam insistir que ens contestaven una cosa que no els havíem demanat i si podien contestar la nostra demanada concreta. Doncs encara esperem la resposta.

Aeroport de Barcelona: l’aleshores director de l’aeroport es negava a posar els noms de les destinacions dels plafons informatius en català o en la llengua d’origen. Només admetia el castellà i per a la Corunya el gallec. Però Alacant, Eivissa, Palma, Nova York, Brussel·les o Moscou havien de ser només en castellà. De primer ens va dir que la forma castellana era l’única acceptada en la nomenclatura dels bitllets, però de fet la nomenclatura internacional no té idioma; són tres lletres per a identificar la ciutat. Vist el llautó vam insistir. La segona excusa era que ho havien demanat les companyies aèries. Ens vam posar en contacte amb les companyies i no havien demanat res; de fet no els agradava que per exemple Nova York només es presentés en castellà. La tercera excusa directa del Ministeri era que al Registre d’Entitats Locals espanyol apareixien tots els noms en castellà. Us puc ben assegurar que Moscou no apareix al Registre d’Entitats Locals espanyol. Encara avui l’aeroport de Barcelona només utilitza el castellà i el gallec per als topònims de les destinacions.

Bé… he fugit d’estudi; encara no hem parlat de casos d’etiquetatge.

Ai las! No us podríeu imaginar l’independentisme que hi ha entre algunes empreses que es neguen a fer les coses en català. Ha estat una constant de les reunions que la Plataforma per la Llengua ha fet amb diverses multinacionals. Concertes una reunió per parlar d’economia, mercat i drets dels consumidors i el representant de l’empresa –justament les que es neguen a aplicar la llei o els drets del consumidor– comença a expressar la seva ideologia política i el seu model de país, com si pel fet de ser independentista o nacionalista es justifiqués que l’empresa tingui un mal servei de qualitat vers el client i/o consumidor: “no acompleixo la llei però sóc molt català”. Tant fa que us sentiu català, francès o tailandès; l’objectiu de la reunió és enraonar de l’ús de la llengua com a qualitat i dret del consumidor, no pas d’ideologies personals.

Bé, el que ve tot seguit no són pas mentides, va de debò.

Una coneguda multinacional amb grans superfícies a Catalunya justificava el fet de no retolar en català perquè la majoria de catalans no l’entenien. Val a dir que va trigar molt a contestar-nos. No ho va fer fins que vam enviar una carta a la seu internacional, que li va tocar el crostó. “De debò que ens havíeu enviat tantes cartes?” -ens deien. “És que el servei de correus funciona tan malament que no n’hem rebut cap!”. Sortosament ara retola en català.

Una multinacional de l’alimentació feia una política lingüística particular a Espanya en relació amb la resta d’actuacions –on sempre respectava les llengües comparables a la catalana. La filial espanyola deia que ells eren un món a part, i que tant els feia el que feia la multinacional fora d’Espanya, ells tenien una política pròpia i única. Encara avui no etiqueten en català.

Una multinacional de vins i licors es negava a etiquetar en català per manca de mercat. Tanmateix etiquetaven en danès, territori on no venien ni un 1% del que venien a Catalunya. “I ja us surt a compte això de fer-ho en danès, un cas justament en què la llei no us hi obliga?”. “No és que ens surti a compte o no, és que ho fem per convenciment, per respecte als danesos”. Sortosament ara etiqueta en català.

Una multinacional de begudes tenia el mercat ben segmentat, de manera que els productes venuts a les Balears i a Catalunya no es distribuïen fora d’aquests territoris. Li demanàvem que etiquetés en català, al costat, si s’escau, del castellà. I doncs? Quina era la raó per no incloure’l? Hi havia el supòsit que atès el cas que un any hi hagués una onada de calor, alguna ampolla potser s’hauria de distribuir fora d’aquests territoris i llavors algú podria veure que al costat del castellà hi era el català i això ho volien evitar. El supòsit, no m’ho negareu, és ben rebuscat. No sé si s’ha donat o no aquesta situació d’assedegats espanyols, acalorats però ansiosos de reivindicacions ideològiques. A hores d’ara, ja amb la nova llei, aquesta empresa continua sense etiquetar en català.

Una altra multinacional de refrescos, amb la distribució repartida entre Catalunya, les Balears i l’Aragó, justificava de no afegir el català perquè als aragonesos, tot i ser una part molt petita de les vendes, els podria no agradar. Després de ser preguntats si no s’havien demanat que potser tenien molts més consumidors catalans i balears a qui no els podria agradar que només hi fos el castellà, ens deien que sí però que el nom de la marca era tan potent que no perdrien vendes. Però llavors si és tan potent per no perdre vendes també ho serà a l’Aragó. Sí, efectivament, reconeixien que no perdrien vendes a l’Aragó, però no volien tenir aquesta part minoritària del mercat descontenta (però la majoritària sí).

Una altra multinacional de l’alimentació, en una reunió, ens assegurava que ells actuaven per legislació. En el moment que hi hagués una llei que els obligués serien els primers a etiquetar en català. Aviat farà dos anys de la llei i encara no ho fan.

Voleu més anècdotes?

 

Bernat Gasull

Plataforma per la Llengua