Creure en la llengua
Alguns dels últims estudis sobre el
coneixement de la llengua catalana
que té la població donen com a resultats unes conclusions no gens
desesperants pel que fa a l’augment del nivell de competència passiva
i, fins i tot, activa. Això vol dir que la llengua catalana és una
llengua que ha augmentat el nombre de ciutadans que en tenen
coneixement i, doncs, la difusió d’aquestes dades no fa altra cosa que
estendre la idea que la situació del català ha millorat, que ja no
corre el risc de desaparèixer, que tots els esforços que les
institucions i la societat han fet per tal d’aconseguir “normalitzar”
la llengua no han estat debades i que han donat els seus bons resultats.
Aquest és, però, un diagnòstic optimista i superficial
de la situació
real de la nostra llengua. D’entrada, és cert que la presència de la
llengua catalana a l’escola ha donat uns fruits pel que fa al nivell de
competència, i les conseqüències positives d’aquesta millora del
coneixement del català, des de fa una generació aproximadament, s’estan
recollint. Certament, si parlem català amb tothom, cada cop són menors
les possibilitats de trobar persones que no ens entenen i davant les
quals ens veiem obligats a abandonar el català. De fet, si es tracta de
persones residents a Catalunya i no catalanoparlants amb una edat igual
o inferior als trenta anys, podem tenir la seguretat que ens entendran
sense cap problema i, fins i tot, que ens respondran en català sense
gaires dificultats ni objeccions.
Per aquest motiu, totes les polítiques de normalització lingüística
dutes durant la present democràcia poden felicitar-se d’haver
aconseguit que la competència de la llengua catalana hagi augmentat en
la gran majoria de la població no catalanoparlant d’origen. Així doncs,
a tots els qüestionaris on es demana “Vostè parla català?” o “Entén el
català?” l’altíssim nivell de respostes positives és tan abundant que
la nostra angoixa i patiment davant l’esdevenidor de la nostra llengua
no tan sols minva sinó que més aviat s’esvaeix.
Tanmateix, una anàlisi qualitativa dels nostres usos, i també
quantitativa dels contextos en els quals fem servir la llengua, ens
farà perdre optimisme perquè el cert és que el català és abandonat per
part dels seus parlants, encara, amb una gratuïtat immensa. I el “Sí,
parlo català” i el “Sí, entenc el català” mostren davant la realitat i
el dia a dia els seus reversos, els quals no són altres que “Sí, parlo
català, quan no l’abandono” i “Sí, entenc català, quan me’l parlen”.
Què ha fallat, doncs? Què no lliga? Què no funciona? Probablement, allò
que falta, i molt, sigui creure en la llengua. Perquè, certament, la
realitat de la nostra llengua és que té molts “practicants” , dels
quals força pocs són realment “creients” i mantenen la llengua amb la
constància i la normalitat que aquesta necessita per compartir-la i
crear els àmbits d’ús necessaris per tal que tota la població que
declara saber i entendre el català, i la que encara no el sap, el pugui
utilitzar habitualment o bé aprendre’l. Creure en la llengua
i, doncs, mantenir-la i compartir-la per part dels que la parlem és un
requisit indispensable per aconseguir que l’alt coneixement general i
abstracte que se’n té esdevingui un ús empíric i real que li atorgui el
benestar que tant delera.
Puri Pinto
Plataforma per la Llengua
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!